El missatge del Papa als moviments socials

El Papa Francesc considera que és el moment d’establir salari universal per als treballadors més humils i sense drets

20 d’abril de 2020

Les causes de Pere Casaldàliga

Als germans i germanes dels moviments i organitzacions populars

Benvolguts amics:

Amb freqüència recordo les nostres trobades: dues al Vaticà i una a Santa Cruz de la Sierra i els confesso que aquesta “memòria” em fa bé, m’acosta a vostès, em fa repensar en molts diàlegs durant aquestes trobades i en tantes il·lusions que van néixer i créixer allí i moltes d’elles es van fer realitat. Ara, enmig d’aquesta pandèmia, els torno a recordar de manera especial i vull ser a prop.

En aquests dies de tanta angoixa i dificultat, molts s’han referit a la pandèmia que patim amb metàfores bèl·liques. Si la lluita contra el COVID és una guerra, vostès són un veritable exèrcit invisible que lluita en les més perilloses trinxeres. Un exèrcit sense més arma que la solidaritat, l’esperança i el sentit de la comunitat que reverdeix en aquests dies en què ningú se salva sol. Vostès són per a mi, com els vaig dir en les nostres trobades, veritables poetes socials, que des de les perifèries oblidades creen solucions dignes per als problemes més urgents dels exclosos.

Sé que moltes vegades no se’ls reconeix com cal perquè per a aquest sistema són veritablement invisibles. A les perifèries no arriben les solucions del mercat i escasseja la presència protectora de l’Estat. Tampoc vostès tenen els recursos per a realitzar la seva tasca. Els miren amb desconfiança pel fet de voler superar la simple filantropia a través de l’organització comunitària o reclamar els seus drets en comptes de quedar-se resignats esperant a veure si cau alguna engruna d’aquells que tenen el poder econòmic. Moltes vegades masteguen brega i impotència en veure com les desigualtats persisteixen fins i tot en aquells moments on s’acaben totes les excuses per a sostenir els privilegis. No obstant això, no es queden en la queixa: s’arromanguen i continuen treballant per les seves famílies, pels seus barris, pel bé comú. Aquesta actitud de vostès m’ajuda, qüestiona i ensenya molt.

Penso en les persones, sobretot dones, que multipliquen el pa en els menjadors comunitaris cuinant amb dues cebes i un paquet d’arròs un deliciós guisat per a centenars de nens, penso en els malalts, penso en els més grans. Mai surten en els grans mitjans. Tampoc els pagesos i agricultors familiars que continuen llaurant per a produir aliments sans sense destruir la natura, sense acaparar ni especular amb la necessitat del poble. Vull que sàpiguen que el nostre Pare Celestial els mira, els valora, els reconeix i enforteix en la seva opció.

Que difícil és quedar-se a casa pels que viuen en un petit habitatge precari o per aquells als que directament els manca un sostre. Que difícil és per als migrants, per les persones privades de llibertat o per a aquells que s’estan recuperant de les seves addiccions. Vostès són allà, unint el propi cos al costat del seu, per a fer que les coses siguin menys difícils, menys doloroses. Els felicito i agraeixo de tot cor. Espero que els governs comprenguin que els paradigmes tecnocràtics (siguin estatcèntrics, siguin mercatcèntrics) no són suficients per a abordar aquesta crisi ni els altres grans problemes de la humanitat. Ara més que mai, són les persones, les comunitats, els pobles els que han d’estar al centre, units per a curar, cuidar, compartir.

Sé que vostès han estat exclosos dels beneficis de la globalització. No gaudeixen d’aquests plaers superficials que anestesien tantes consciències. Malgrat això, n’han de partir els seus perjudicis. Els mals que afligeixen a tots, a vostès els colpegen doblement. Molts de vostès viuen el dia a dia sense cap mena de garanties legals que els protegeixin. Els venedors ambulants, els recicladors, els firaires, els petits agricultors, els constructors, els costurers, els que fan diferents tasques de cura. Vostès, treballadors informals, independents o de l’economia popular, no tenen un salari estable per a resistir aquest moment… i les quarantenes se’ls fan insuportables. Tal vegada sigui el temps de pensar en un salari universal que reconegui i dignifiqui les nobles i insubstituïbles tasques que realitzen; capaç de garantir i fer realitat aquesta consigna tan humana i tan cristiana: cap treballador sense drets.

També voldria convidar-los a pensar en “el després” perquè aquesta tempesta acabarà i les seves greus conseqüències ja se senten. Vostès no són uns improvisats, tenen la cultura, la metodologia però principalment la saviesa que es pasta amb el llevat de sentir el dolor de l’altre com a propi. Vull que pensem en el projecte de desenvolupament humà integral que anhelem, centrat en el protagonisme dels Pobles en tota la seva diversitat i l’accés universal a aquestes tres T que vostès defensen: terra, sostre i treball. Espero que aquest moment de perill ens tregui del pilot automàtic, sacsegi les nostres consciències adormides i permeti una conversió humanista i ecològica que acabi amb la idolatria dels diners i posi la dignitat i la vida en el centre. La nostra civilització, tan competitiva i individualista, amb els seus ritmes frenètics de producció i consum, els seus luxes excessius i guanys desmesurats per a pocs, necessita canviar, repensar-se, regenerar-se. Vostès són constructors indispensables d’aquest canvi impostergable; és més, vostès són una veu autoritzada per a testimoniar que això és possible. Vostès en saben de crisis i privacions… que amb pudor, dignitat, compromís, esforç i solidaritat aconsegueixen transformar en promesa de vida per a les seves famílies i comunitats.

Segueixin amb la seva lluita i cuidin-se com a germans. Reso per vostès, reso amb vostès i vull demanar-li al nostre Pare Déu que els beneeixi, els ompleni amb el seu amor i els defensi en el camí donant-los aquesta força que ens manté en peus i no defrauda: l’esperança. Si us plau, resin per mi que també ho necessito.

Fraternalment,

Ciutat del Vaticà, 12 d’abril de 2020, Diumenge de Pàsqua

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix més d'en Pere Casaldàliga
i les seves causes

MÉS RECENTS

Las 7 actitudes imprescindibles para vivir la «Ecología Integral»

Las 7 actitudes imprescindibles para vivir la «Ecología Integral»

Ya no basta con “respetar” el medio ambiente. Ya no es hora de “cuidar” de la naturaleza. Un nuevo paradigma es urgente y necesario. Necesitamos una nueva forma de ver el mundo, de vernos a nosotros mismos, de sentirnos en la Tierra, de relacionarnos con otros seres vivos. Aquí están las 7 llaves esenciales.

read more
La meva Creu de Sant Jordi

La meva Creu de Sant Jordi

«Ésser català m’ha fet més solidàriament humà. De la soca pairal estant m’he trobat més ecumènicament al món. Com voldria desfer tots els imperis i veure brollar elles i lliures, totes les persones, totes les ètnies, tots els continents!»

read more

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies