Aquest és el “diari alternatiu més antic del Brasil que encara s’edita”

Aquest és el “diari alternatiu més antic del Brasil que encara s’edita”

Aquest és el “diari alternatiu més antic del Brasil que encara s’edita”

Com diu el bisbe Casaldàliga, el diari Alvorada és “el diari alternatiu més antic del Brasil que encara està en circulació”. Enguany compleix 50 anys, renovat, actualitzat i amb bona salut. Sempre fidel als seus principis comunicatius i de transformació.

17 de maig de 2020

L’obra de Pere Casaldàliga

Al gener d’enguany, el nostre petit diari “ALVORADA” va complir 50 anys. Va ser el primer mitjà de comunicació de l’Araguaia.

Han estat 50 anys explicant com ha estat el recorregut de la nostra Prelatura, però sobretot, enregistrant la vida i les lluites de la gent d’aquesta regió.

Per a celebrar aquestes noces d’or, res millor que recuperar una mica de com va començar aquesta publicació.

“Correu d’amistat”

El primer número de l’“ALVORADA – Folha (full) de la Prelatura de São Félix, com es va dir, va sortir al gener de 1970. Un sol full mimeografiat.

Buscàvem un nom per a aquest “full” i en aquell moment va arribar a Santa Terezinha el Pare Francisco Jentel, en una canoa que havia batejat com “Alvorada” (alba). La seva arribada, tallant la superfície immòbil del Riu Araguaia, va inspirar el nom del primer vehicle de comunicació d’aquesta regió.

Portada de la darrera edició del diari Alvorada, 1er. trimestre de 2020

En aquell primer número, s’explicava l’objectiu del diari:

«En aquest moment, “Alvorada” pretén ser:

– correu d’amistat,

-programa de renovació,

– missatge de l’Evangeli.

Un “full” de llum i serenitat, en les alegries de tots, en les necessitats comunes, per al treball al qual estem cridats.»

La resta del primer número presentava el PROGRAMA PASTORAL amb les normes i indicacions per a rebre el Baptisme, el Matrimoni i la Primera Comunió i anunciava la realització de les Campanyes Missioneres.

El segon número està datat en 29/3/70. “Pasqua” i explicava que el Bisbe Pere Casaldàliga havia anat al metge a Goiânia (una ciutat a 1.200Km de la regió), així com la visita del Secretari d’Educació a São Félix, la inauguració del Cinema Samira, l’anunci que Luciara tindria un motor de gasoil per a generar llum, alguns matrimonis, el funcionament del Gimnàs Estadual de l’Araguaia (la primera escola instal.lada), etc.

També contenia un breu comentari sobre el Sagrament del Baptisme i començava a divulgar les parts principals de l’Encíclica de Pau VI “Desenvolupament dels Pobles (Populorum Progressio)” que va continuar en els següents números.

 

Subscribiu el BUTLLETÍ amb continguts inèdits

Conegueu MÉS de Pere Casaldàliga i la seva feina a l’Amazònia.

Fet des de l’Araguaia i des de Barcelona!

Una veu que incomodava

En els seus 50 anys d’existència, l’“ALVORADA” va ser la veu, gairebé l’única, que va denunciar la violència i l’arbitrarietat de les autoritats i el latifundi a la nostra regió i que va estimular la unió entre els treballadors.

L’“ALVORADA”, estimat per molts, odiat per uns altres, va tenir notorietat nacional, quan un número falsificat va aparèixer en la pantalla de la cadena Globo, tractant de criminalitzar el treball de la nostra Església.

L’“ALVORADA” ha estat objecte d’estudi per part d’alguns investigadors interessats en la premsa alternativa.

Ara, al 2020, 50 anys després, el diari “ALVORADA” continua essent fidel als seus objectius i continua publicant notícies de la comunitat, difonent l’Evangeli i el camí de l’Església al Brasil i a la resta del món.

Portada del periódico Alvorada de 1974.

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

LES DARRERES PUBLICACIONS

Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

La família de Pere Casaldàliga va veure com un dels seus marxava amb 40 anys i no tornava mai més. En una època on les comunicacions eren molt més precàries, com van viure la decisió de Casaldàliga? [Entrevista juliol 2020]

read more
Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

El 12 d’agost de 2020, Pere Casaldàliga va ser enterrat a São Félix do Araguaia. El seu poble el va acomiadar en una emotiva i senzilla cerimònia i el seu cos va ser plantat sota un arbre. Així és com va ser el funeral de Casaldàliga a l’Araguaia.

read more

Opció pels pobres i espiritualitat

Opció pels pobres i espiritualitat

Opció pels pobres i espiritualitat

L’Opció pels Pobres (OP) és sens dubte l’esdeveniment més important que ha tingut lloc a les Esglésies cristianes des de la Reforma protestant del segle XVI. Però com s’aplica en el nostre dia-a-dia més enllà d’allò obvi?

7 d’abril de 2020

L’obra de Pere Casaldàliga

Opció pels pobres:

la mateixa espiritualitat cristiana.

L’Opció pels Pobres, en cristià, és la mateixa opció pel Regne de Déu en aquest món subjugat estructuralment per l’anti-Regne, en aquest món malparat de Déu.

L’Opció pels Pobres no és només un tret de l’espiritualitat cristiana. És la mateixa espiritualitat cristiana, si entenem que el Regne és l’opció de Jesús, perquè és la voluntat del Pare. El Regne, vist des d’aquí, és desafiament, conquesta, pràctica, resposta nostra… Mirat des d’allà -on ja no hi haurà ni rics ni pobres-, el Regne serà pura gratuïtat, pur do: el Pare acollint-nos a tots. El Fill de Déu, el Verb, per a contestar l’anti-Regne que el pecat del món venia establint en la terra dels fills de Déu, no sols «es va fer home», no sols es fa humà, sinó que es fa també pobre, es fa colonitzat, incomprès, perseguit, prohibit, exclòs, excomunicat, condemnat, executat, maleït… L’Opció pels Pobres de Jesús és la quenosi de Crist. I l’Opció pels Pobres és l’actitud quenòtica de tot cristià.

Repeteixo: sempre que estiguem d’acord que l’espiritualitat cristiana és l’opció pel Regne: la voluntat del Pare que Jesús anuncia, assumeix, realitza i sofreix, i per la qual, en la qual, i des de la qual ressuscita.

El Poble Xavante, que viu a l’Araguaia, va ser expulsat de la seva terra al 1964 pels grans terratinents. Avui, lluiten per recuperar plenament la seva cultura, tradicions i manera de vida ancestral. Per a saber-ne més, varem publicar la seva història fa un temps. Fotografia: Casaldàliga-Causes.

Fonament teològic

Aquest és el fonament teològic de l’Opció pels Pobres. Però encara podem dir-ho d’una altra manera.

La teologia cristiana es fonamenta en la paraula, l’actitud, la vivència, la mort i la resurrecció de Jesús. Per això és teologia «cristiana».

Quan parlem de Jesús, parlem, o hem de parlar, automàticament, del Déu de Jesús. Llavors, si aquest Déu de Jesús ens envia al seu propi Fill per a reparar el Regne malparat, per a re-anunciar-lo, perquè la humanitat pugui esperar-lo de nou, i perquè la humanitat col·labori, com deu, en la seva construcció, és evident que la voluntat de Déu sobre la humanitat és la finalitat de la humanitat. No pot ser una altra.

Per a nosaltres els cristians, en l’actual conjuntura, en l’actual contingència de la humanitat, Déu no opta per la humanitat, Déu opta pels pobres en la humanitat. Contestant als que en el privilegi, en el luxe, en el consumisme, en la capacitat d’esclavitzar, de dominar… han negat la condició de germans -i pel mateix la condició de fills de Déu- als altres. Contestant als que han construït en aquest món un anti-Regne, en aquest món que hauria de ser ja una realització del seu Regne, anticipant en esperança la plenitud futura.

Per això, la Bona Notícia és anunciada als pobres. La benaurança es realitza en els pobres. I aquest és el fonament de l’Opció pels Pobres.

Opció pels pobres:
quenosi i encarnació

Recordem la paraula de Pau: ell, Crist Jesús, sent ric, per nosaltres es va fer pobre (Fil 2, 6ss). «Es va fer»: desencarnem totalment aquesta paraula si la pretenem entendre en un sentit només espiritual. Què significa «es va fer»? És una paraula encarnacional, evidentment. Suposa tot un procés històric: la seva manera de vida, els seus conflictes, la seva ubicació geopolítica, cultural… tot el que ell realment va viure.

Les implicacions d’aquesta opció, les exigències d’aquesta espiritualitat també arrenquen del propi seguiment de Jesús. Si jo opto per la majoria dels fills de Déu, sotmesos a una vida d’anti-Regne, prohibits en la seva condició d’éssers humans -en la seva condició de germans i de fills-, automàticament he, en primer lloc, d’acostar-me a ells, conèixer-los, sentir-los, compadir-me de la seva situació, commoure’m per la seva realitat, participar en el seu propi sofriment, en el seu crit, en la seva pobresa, en la seva lluita, en el seu procés.

La quenosi, abans de res i sobretot és la baixada, l’entrada, l’encarnació… Així doncs, una espiritualitat que opta pels pobres és una espiritualitat encarnacionista en el més pur sentit de la paraula.

Alguns han tingut por a la paraula «encarnacionista», com si encarnar-se suposés prescindir d’allò històric, d’allò polític… El Fill de Déu no s’encarna en els núvols: s’encarna en un ésser humà, en un poble, en una cultura, en una estructura, en una conjuntura…

En el poblat de Novo Santo Antônio, la majoria de famílies sobreviu amb menys d’1 euro al dia per persona. Mentrestant, els grans capitals compren terres, les deforesten i planten soja per a exportar. Foto: nostra.

Opció pels pobres:
espiritualitat profètica, revolucionària i utòpica

Suposa també, d’altra banda, a partir de l’opció pel Regne de Déu, a partir del seguiment de Jesús, la contestació profètica, la revolta profètica, la indignació profètica enfront d’aquesta situació que nega el Regne, que impedeix als germans ser germans, que impedeix als fills ser fills. Tots els profetes d’Israel, el gran profeta Jesús, les paraules terminants i indignades de l’evangeli… ens il·luminen, en el seguiment de Jesús, aquesta actitud de profecia, de revolta, en la mesura en què nosaltres ens compenetrem amb la pobresa dels pobres, maleïm la pobresa maleïda dels pobres. La Creu de Crist nega la creu. Maleeix la Creu precisament per a acabar d’una vegada amb totes les creus maleïdes. Almenys en la seva pròpia persona i en esperança per a tots nosaltres.

Aquesta encarnació, aquesta compassió, compenetració, aquest assumir la misèria, el sofriment, la indignació, la revolta, el procés d’alliberament dels pobres, la voluntat de sortir de l’estat en què viuen, ens posarà automàticament en una postura política -revolucionària fins i tot- de transformació radical d’una societat que no respon a la voluntat de Déu, al projecte del Regne.

I ens confrontarà automàticament amb totes les forces i poders que subjecten a la majoria dels germans a la misèria, a la dependència, a la no-vida, a aquest món que està en el pecat, posat en el Maligne, com diu Pau. No estem negant, de cap manera, el pecat personal; al contrari, estem dient que reconeixem els pecats personals acumulats en una estructura de pecat, que és l’anti-Regene visible, diari.

Les implicacions polítiques d’aquesta postura han de ser tan conjunturals com estructurals, tan diàries com utòpiques.

Una veritable espiritualitat de l’Opció pels Pobres és una espiritualitat revolucionària, diem. Per això mateix és una espiritualitat utòpica. Aquest món que és aquí no els serveix als fills de Déu, no serveix als germans, contradiu el Regne de Déu: en volem un altre! Entrem necessàriament en el procés de transformació de la societat, en el procés de la revolució.

Opció pels pobres i solidaritat

Els teòlegs de l’alliberament han recordat amb freqüència que la mateixa contemplació, l’oració dels espirituals de l’alliberament, s’expressa, es tradueix -es comprova sobretot- en les pràctiques no sols socials sinó en les pràctiques explícitament polítiques.

Perquè la caritat no es quedi en «compassió» distant, o en «benevolència» intermitent o transitòria, ha de ser solidaritat política.

Només així serà veritable caritat. Només així estimarà al germà en la realitat en què el germà viu. Només així ajudarà al germà d’una manera eficient. Potser el sacerdot i el levita de la paràbola, en passar al costat del malferit, van tenir un cert sentiment de compassió. No sabem si li van deixar alguna almoina. Allò important, allò dramàtic, el motiu pel que van ser condemnats, és que no fessin l’acció concreta de transformar la realitat en la qual ell vivia, l’acció concreta de portar la seva solidaritat fins a les últimes conseqüències.

Només duem la solidaritat fins a les últimes conseqüències quan fem tot el possible perquè el germà surti de la situació en què està. El mateix Déu no ens hauria demostrat que ens estimava si s’hagués quedat en la seva infinita compassió..allà… Vam tenir necessitat que sortís de la seva compassió i fes el gest extrem… Per això dic jo que Jesús és la pròpia solidaritat de Déu en persona, la solidaritat que va fins a les últimes conseqüències.

Inscriu-te al BUTLLETÍ amb continguts exclusius

Et sembla interessant?

Coneix MÉS sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Barcelona!

A l’Assentament Don Pedro, a 100Km de São Félix do Araguaia, atenem a 60 families que viuen en situació d’extrema pobresa. Na Alenira i el seu marit són una de les més lluitadores! Fotografia: Casaldàliga-Causes.

Ascètica i mística de l’opció pels pobres

L’ascètica i la mística d’aquesta espiritualitat de l’Opció pels Pobres serà, evidentment, en primer lloc, una actitud de discerniment, de sensibilitat, de percepció, de crítica, d’autocrítica, de descodificació de la realitat, d’anàlisi fins i tot política de la realitat mateixa.

Serà una espiritualitat que camini pel món dels pobres, per enmig de les majories prohibides i oprimides amb els ulls oberts. Hi ha bisbes, sacerdots visitants cristians, persones molt bones, que vénen del primer món: visiten les nostres ciutats, visiten les nostres Esglésies i no descobreixen a aquestes immenses «majories» d’Amèrica Llatina, del tercer món, del món sencer, que viuen realment prohibides.  Així doncs: els ulls oberts a la realitat, l’atenció al «clam» dels oprimits (Medellín i Puebla ens han recordat que el clam és aquí, i és lamentable que fins fa poc l’Església no ha descobert que és un clam col·lectiu, i que és un clam estructural, i que cada vegada és més fragorós…).

En segon lloc, la compassió, la commoció, la compenetració que ha de portar a la convivència: estar-en, estar-amb, seguir, acompanyar als pobres, assumir les seves mateixes privacions, els seus riscos…

S’ha oblidat massa el text mateix de Puebla (1134), que parla d’una opció «clara» i «solidària» pels pobres. «Clara»: diríem que amb una consciència clara fins i tot políticament, per a ser integralment clara. I «solidària». La paraula ve de «in solidum», que significa en bloc amb, conjuntament amb.

Llavors, una opció pels pobres «solidària» exigeix estar amb el pobre, conviure amb el pobre, passar-la malament amb el pobre, arriscar amb el pobre... i, en tot cas, mudar de lloc social  i fins i tot de lloc geogràfic -en la mesura que sigui possible- per a estar enmig dels pobres.

En tercer lloc suposa assumir els processos dels  pobres, les decisions dels pobres, caminar en el seu propi caminar, respectant el seu ritme, entrant en les seves  pròpies  reivindicacions. Podrem optar pels pobres amb tot l’esperit crític necessari, amb tota la lucidesa de la fe, però mai «a distància». Només opta pels pobres aquell que s’aproxima a ells i camina amb ells.

Això exigirà, necessàriament, una gran capacitat de portar la creu, la creu de la privació de la pobresa, de la renúncia, del risc, del silenci a vegades, de la conflictivitat.

I al mateix temps suposarà una gran capacitat de resistència, d’esperança, en el sentit ple de la paraula, aquella esperança de la qual parlava Pau. Si no volem arribar a la desesperació, a la total indignació sense sentit, sense sortida, a la blasfèmia diríem, hem de dur una gran força d’esperança. Penso que com més a prop es viu de la misèria, del sofriment, de la mort, més l’esperança ha de ser expressió quotidiana gairebé espontània de les nostres vides. Aquí els profetes ens ensenyen tant l’anunci del Déu viu i veritable i dels seus plans i projectes, com la denúncia dels ídols, dels antiprojectes que contradiuen el projecte de Déu, com també l’actitud de la consolació: «consoleu al meu poble» (Is 40, 1).

És evident que aquesta espiritualitat exigirà una gran dosi d’oració, de contemplació. Només caminant sempre nu, molt obertament, amb el Déu viu, el Déu i  Pare de Jesús, el consolador dels pobres, el «Pater pauperum», Pare dels pobres… es podrà viure l’espiritualitat de l’Opció pels Pobres amb equanimitat, donant el testimoniatge que s’ha de donar i d’una manera constructiva.

Em sembla que és molt important que l’OP sàpiga també llegir, celebrar, assumir les expressions culturals dels pobres. Aquest seria un tret molt  característic: la seva alegria, la seva festa,  la capacitat d’hospitalitat, de compartir, la resistència passiva en moltes circumstàncies, aquests llargs silencis dels pobres en les seves lluites, en les bones «tàctiques», en el seu procés d’alliberament, en les mateixes revolucions populars, la capacitat que el pobre té d’agrair als propis germans i a Déu.

Jo penso que l’Església tota (seria un veritable error parlar només de l’Església del tercer món) no pot tenir més missió que la missió mateixa de Jesús -i aquesta és l’Opció pels Pobres -: «l’Esperit del Senyor està sobre mi per a…». És a dir, en la mesura en què l’Esperit del Senyor estigui sobre nosaltres, dins de nosaltres, aquest «per a» es farà realitat: anunciarem la bona notícia als pobres, ajudarem a alliberar als captius, proclamarem l’any de gràcia, que és la versió fins i tot temporal, històrica i fins a política i econòmica del Regne… en l’expectativa, és clar de la plenitud del Regne.

Inscriu-te al BUTLLETÍ amb continguts exclusius

Et sembla interessant?

Coneix MÉS sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Barcelona!

Església i opció pels pobres

– Què seria una Església popular?

 Jo vull lamentar una vegada més que s’hagi perdut la llibertat i fins a l’alegria d’usar aquesta expressió. Diverses vegades li ho he «reclamat» als nostres teòlegs, que per una docilitat explicable enmig de certes persecucions que aquests bons teòlegs d’Amèrica Llatina vénen sofrint, es van veure obligats a renunciar a una expressió plena de sentit i de legitimitat.

Si diem «Església jeràrquica», amb més raó podem dir «Església popular». Per dos motius: l’Església «té» jerarquia, però «és» poble, poble de Déu. La jerarquia és minoritària a l’Església, és un servei a l’Església i, a partir de l’Església, al món. Mentre que el poble, aquest poble de Déu, és la immensa majoria.

D’altra banda, parlar d’Església popular significa parlar d’una «Església en la base», on són els pobres. Una Església en el lloc on es va posar Jesús. Una Església al poble que es reconeix, que recobra la seva identitat, que assumeix el seu procés.

Per a nosaltres, en aquesta Amèrica Llatina, parlar de poble pràcticament és parlar de poble en procés històric. Més encara, poble en procés històric d’alliberament.

Bíblicament parlant, el poble de Déu, «el poble que no era poble i que ara és poble»… «Ells seran el meu poble i jo seré el seu Déu»…

En fi, es tracta d’una expressió tan bella que jo faig vots perquè sigui recobrada, sense rubors, sense cedir a incomprensions, que podran partir de la millor bona voluntat, però que certament no parteixen de lucidesa teològica ni de visió compromesa pastoral, i que possiblement, sense voler, estan fent el joc als que no volen que el poble sigui poble, a aquells que no volen que l’Església sigui poble, als que no volen que el poble es faci Església…

Jo diria alguns sinònims d’Església popular: Església comunitària, Església participativa, Església realment inculturada, Església autòctona. Crec que es tracta de valors indispensables en la veritable Església de Jesús.

 – Església popular i Església dels pobres serien termes semblants?

Església popular seria l’Església dels pobres conscients, que s’organitzen, en procés, en ferment d’alliberament…

– Diu Leonardo Boff que Església popular no s’oposa a Església jeràrquica, sinó a Església  burgesa…

Evident. I s’oposa també a l’Església clerical, en el sentit pejoratiu de la paraula (una Església clericalizada). L’Església popular acaba sent l’Església poble de Déu, que opta realment pels pobres, que es posa en el seu lloc, que pren partit per ells, que assumeix la seva causa i els seus processos. Una Església també que estira de la jerarquia i del clergat, estira de la teologia, estira de la litúrgia, estira del mateix dret canònic i els fa baixar en una quenosi històrico-pastoral al lloc en què realment es va posar Jesús, que és el mateix poble.

– «Església burgesa» seria una contradicció?

 Evident, evident.

– No pot existir una Església burgesa?

Pregunto: quin seria el real codi canònic evangèlic de l’Església? I responc: el manament nou, les benaurances. En una Església burgesa, una Església de privilegi, una Església d’explotació de les majories, una Església d’expulsió de les majories… hi caben les benaurances? Una Església burgesa ja no seria l’Església de Jesús.

– Però, llavors, el baptisme, la conversió, exigirien canviar de classe?

Pregunto: no és potser el baptisme un submergir-se en la pasqua, en la mort, en la resurrecció? Aquest submergir-se en la mort de Jesús, evidentment, ha de ser la mort de l’egoisme, la mort del privilegi acumulatiu i excluidor. I, en aquest sentit, la mort a una vida burgesa. Una vida burgesa és una vida pecaminosa, estructuralment pecaminosa.

– Què respondries a l’objecció que l’Església és per a tots, que està per sobre de les opcions polítiques?

Respondria que Crist també va venir per a tots, i va optar pels pobres. I va condemnar als rics. I va rebutjar el privilegi. I va ser sentenciat, torturat, executat i col·locat en la creu pels poders del latifundi, de la llei, de l’imperi.

No és possible pensar que l’Evangeli sigui per a tots per igual. El pitjor que es podria dir de l’Evangeli és que l’Evangeli és neutre. Jo solc dir: l’Evangeli és per a tots, però és a favor dels pobres i contra els rics. I m’explico.

A favor dels pobres en el que tenen ells de pobresa evangèlica, i contra la marginació i potser la desesperació en què els toca viure. I contra els rics: contra la possibilitat, la capacitat que ells tenen de viure en un privilegi que espolia a la immensa majoria dels germans, contra la capacitat d’explotar a aquests germans, contra la insensibilitat en què ells viuen, contra la idolatria en què ells estan sumits.

El ric, normalment parlant, està exclòs del Regne dels cels. Només pot entrar en ell si deixa de ser ric.

 

Del llibre “Sobre l’Opció pels Pobres”. Diversos autors. Coordinador: José María Vigil.

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

LES DARRERES PUBLICACIONS

Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

La família de Pere Casaldàliga va veure com un dels seus marxava amb 40 anys i no tornava mai més. En una època on les comunicacions eren molt més precàries, com van viure la decisió de Casaldàliga? [Entrevista juliol 2020]

read more
Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

El 12 d’agost de 2020, Pere Casaldàliga va ser enterrat a São Félix do Araguaia. El seu poble el va acomiadar en una emotiva i senzilla cerimònia i el seu cos va ser plantat sota un arbre. Així és com va ser el funeral de Casaldàliga a l’Araguaia.

read more

Carta abierta al hermano Romero

Carta abierta al hermano Romero

Carta abierta al hermano Romero

24 de marzo de 2020

La Obra de Pedro Casaldáliga

Yo debería estar ahí… y estoy: de alma entera. Esta pequeña Iglesia de São Félix de Araguaia te tiene muy presente, hermano. Estás visible en mi cuarto, en la capilla del patio, en nuestra catedral, en muchas comunidades, en el Santuario de los Mártires de la Caminada Latinoamericana. Hasta cuando cae un mango sobre el tejado me acuerdo del sobresalto que sentías cuando caían los mangos sobre tu retiro del Hospitalito.

El mes de marzo de 1983 yo escribía en mi diario:

“No consigo entender de ningún modo, o lo entiendo demasiado: La fotografía del mártir Monseñor Romero con Juan Pablo II, en unos carteles más que normales para la visita del Papa, ha sido prohibida por la comisión mixta Gobierno-Iglesia de El Salvador. La imagen del mártir duele. Al Gobierno, perseguidor y asesino; y es natural que le duela; que duela a cierta Iglesia… también es natural, tristemente natural”.

Estás visible en mi cuarto, en la capilla del patio, en nuestra catedral, en muchas comunidades, en el Santuario de los Mártires de la Caminada Latinoamericana.

De todos modos, nosotros, aquí, en este rincón del Mato Grosso, y muchos cristianos y no cristianos de América y del Mundo, celebraremos otra vez, en ese mes de marzo, el martirio de San Romero, pastor bueno de América Latina.

A nosotros tu imagen nos conforta, nos compromete y nos une; como una versión entrañable del Buen Pastor Jesús.

Y ahora estamos ahí, millones, de muchos modos, celebrando el jubileo de tu testimonio definitivo, aquella homilía de sangre que nadie hará callar. Tú tienes poder de convocación, un poder macroecuménico de santo de los católicos y de los evangélicos y hasta de los ateos. Estamos ahí celebrando, reparando, asumiendo. Tú eres muy comprometedor; a lo Jesús de Nazaret: ese Jesús histórico que tantas veces se nos difumina en dogmatizaciones helenísticas y en espiritualismos sentimentales, el Jesús Pobre solidario con los pobres, el Crucificado con los crucificados de la Historia.

Y ahora estamos ahí, millones, de muchos modos, celebrando el jubileo de tu testimonio definitivo, aquella homilía de sangre que nadie hará callar.

Tenías razón, y eso queremos celebrar también, con júbilo pascual. Has resucitado en tu pueblo, que no va a permitir que el imperio y las oligarquías sigan sometiéndolo, ni va a dejarse llevar por los revolucionarios arrepentidos o por los eclesiásticos espiritualizados. Y resucitas en ese Pueblo de millones de soñadores y soñadoras que creemos que otro Mundo es posible y que es posible otra Iglesia.

Porque así, como va hoy, Romero hermano, ni el Mundo va, ni va la Iglesia. Continúan las guerras, ahora hasta de prevención; continúa el hambre, el paro, la violencia -del estado o de la turba enloquecida-; continúan las falsas democracias, el falso progreso, los falsos dioses que dominan con el dinero y la comunicación, con las armas y la política.

Inscriu-te al BUTLLETÍ amb continguts exclusius

Et sembla interessant?

Coneix MÉS sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Barcelona!

Y continúa habiendo mucha Iglesia muda. Hemos pasado de la Seguridad Nacional a la seguridad del capital transnacional y de las dictaduras militares a la macro dictadura del imperio neoliberal.

Son 25 años también de la Conferencia de Puebla. Aquellos rostros, Romero, que son el propio rostro del Jesús “destazado”, se han multiplicado en número y en deformación. Aquellas revoluciones utópicas –hermosas y atolondradas como una adolescencia de la Historia- han sido traicionadas por unos, despreciadas olímpicamente por otros y siguen siendo añoradas de otro modo, más “al suave”, en mayor profundidad personal y comunitaria- por muchas y muchos de los que estamos ahí, contigo, pastor del “acompañamiento”, compañero de llanto y de sangre de los pobres de la Tierra. ¡Cómo necesitamos hoy que enseñes a los pobres a “acuer-parse” en solidaridad, en organización, en terca esperanza!.

¡Cómo necesitamos hoy que enseñes a los pobres a “acuer-parse” en solidaridad, en organización, en terca esperanza!

Contigo, decía el maestro mártir Ellacuría, “Dios ha pasado por El Salvador”, por todo nuestro mundo. Y el teólogo de frontera José María Vigil ha hecho de ti tres rotundas afirmaciones que son, más que verdades para creer, desafíos de urgencia para asumir:

• “Romero: símbolo máximo de la opción por los pobres y de la teología de la liberación.

• Romero: símbolo máximo del conflicto de la opción por los pobres con el Estado.

• Romero: símbolo máximo del conflicto de la opción por los pobres con la Iglesia institucional

No es que tú dejases de ser “institucional” y comportado. Siempre me admiró en ti la alianza de la disciplina con la libertad, de la piedad tradicional con la Teología de la Liberación, de la profecía más arrojada con el perdón más generoso.

Eras un santo haciéndose, en constante proceso de conversión. De ti se ha repetido edificadamente que eras un obispo convertido. Con Dios y con el Pueblo, sin dicotomías. “Yo, decías, tengo que escuchar qué dice el Espíritu por medio de su Pueblo…”.

Tu homilía del 23 marzo de 1980, víspera de la oblación total, la titulaste precisamente así: “La Iglesia al servicio de la liberación personal, comunitaria, trascendente”.

Siempre me admiró en ti la alianza de la disciplina con la libertad, de la piedad tradicional con la Teología de la Liberación, de la profecía más arrojada con el perdón más generoso.

Te recordamos tanto porque te necesitamos, Romero, hermano ejemplar.

Tú nos animas, tú sigues predicándonos la homilía de la liberación integral. Tú sigues gritando “cese la represión”, a todas las fuerzas represivas en la Sociedad, en las Iglesias, en las Religiones. Tú nos adviertes que “el que se compromete con los pobres tiene que recorrer el mismo destino de los pobres: ser desaparecidos, ser torturados, ser capturados, aparecer cadáveres”, y nos recuerdas que, comprometiéndonos con las causas de los pobres, no hacemos más que “predicar el testimonio subversivo de las bienaventuranzas, que le han dado vuelta a todo”.

Confiabas –y no te vamos a defraudar- que “mientras haya injusticia habrá cristianos que la denuncien y que se pongan de parte de sus víctimas”.

Tu sangre, como pedías, es verdaderamente “semilla de libertad”.

Tú sigues gritando “cese la represión”, a todas las fuerzas represivas en la Sociedad, en las Iglesias, en las Religiones

Esta semana de tu jubileo, en San Salvador, acabará siendo un sínodo popular, un encuentro de aspiraciones y compromisos dentro de ese proceso conciliar que estamos viviendo, una gran vigilia pascual en torno a ti y a tantas y tantos testigos fieles, conocidos o anónimos, pero todos luminosos en el Libro de la Vida, seguidores hasta el fin del supremo Testigo Fiel.

“Estamos otra vez en pie de testimonio”, te decía yo en el poema aquel. Y estamos de verdad. Somos del gran Foro Social Mundial, con el Evangelio y por el Reino, hacia otro Mundo posible, hacia otra Iglesia –de Iglesias unidas y liberadoras-, hacia otra Patria Grande, Nuestra América del Caribe y del Sur y de la entrañable América Central; con un Norte otro, hermano también por fin, desimperializado.

Nos anuncian la V Conferencia Episcopal Latinoamericana, posiblemente para 2007 y esperamos que sea en América Latina. Ayuda a prepararla, hermano. Haced celestiales horas extras todos los santos y santas de Nuestra América para que esa Conferencia sea un Medellín, y actualizado.

Seguiremos hablando, hermano Romero. Cada día. Tú acompañándonos, desde la Paz total, por el camino arduo y liberador del Evangelio. Tantas veces nos sentimos como los discípulos de Emaús, defraudados, sin rumbo, porque “pensábamos que…”

Inscriu-te al BUTLLETÍ amb continguts exclusius

Et sembla interessant?

Coneix MÉS sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Barcelona!

Tu carta, Romero, que guardamos en nuestro archivo, timbrada como “reliquia”, reza así:

“… Querido hermano en el episcopado:

Con profundo afecto le agradezco su fraternal mensaje por la pena de la destrucción de nuestra emisora.

Su calurosa adhesión alienta considerablemente la fidelidad a nuestra misión de continuar siendo expresión de las esperanzas y angustias de los pobres, alegres por correr como Jesús los mismo riesgos, por identificarnos con las causas justas de los desposeídos.

A la luz de la fe, siéntame estrechamente unido en el afecto, en la oración y en el triunfo de la Resurrección.

Oscar A. Romero, Arzobispo”

Tu última palabra escrita, y firmada con sangre, no podía ser más cristiana.

Querido San Romero de América, hermano, pastor, testigo:

Tú vivías y dabas la vida porque creías de verdad en “el triunfo de la Resurrección”. Ayúdanos a creer de verdad en ese triunfo, para vivir y dar la vida como tú, con los pobres de la Tierra, siguiendo al Crucificado Resucitado Jesús.

Pedro Casaldáliga

24 de marzo de 2005

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

LES DARRERES PUBLICACIONS

Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

La família de Pere Casaldàliga va veure com un dels seus marxava amb 40 anys i no tornava mai més. En una època on les comunicacions eren molt més precàries, com van viure la decisió de Casaldàliga? [Entrevista juliol 2020]

read more
Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

El 12 d’agost de 2020, Pere Casaldàliga va ser enterrat a São Félix do Araguaia. El seu poble el va acomiadar en una emotiva i senzilla cerimònia i el seu cos va ser plantat sota un arbre. Així és com va ser el funeral de Casaldàliga a l’Araguaia.

read more

Contra l’odi i la por, les causes de Casaldàliga

Contra l’odi i la por, les causes de Casaldàliga

Contra l’odi i la por, les causes de Casaldàliga

21 de gener de 2020

Les causes de Pere Casaldàliga

Militar per l’esperança no és una opció exempta de perill al Brasil de Bolsonaro. Però alguns defensen que és l’únic camí possible davant de l’extrema dreta. El projecte de difusió ‘Les causes de Casaldàliga’ neix de l’entesa entre dues associacions que comparteixen la missió del claretià Pere Casaldàliga. Amb el pensament i l’acció d’aquest català universal, l’associació catalana Araguaia i la brasilera ANSA fan de contrapès al discurs de l’odi i la por.

En aquest context, “l’única manera de fer un contrapès i d’emetre opinions amb tranquil·litat era donar una visió més internacional al projecte”, explica Raul Vico, coordinador d’aquesta iniciativa de difusió. I és que els nous lideratges polítics han comportat a l’Amazònia brasilera “retrocessos contra els drets dels camperols i dels indígenes”. Vico també identifica riscos de seguretat entre els qui defensen els drets humans: “Per primera vegada en molts anys, la gent que treballa a ANSA ha hagut de sortir amb escorta”, apunta.

“Treballar plegats, una qüestió de seguretat”

Una realitat que l’entitat no vivia des de la seva fundació. “Als anys setanta i vuitanta la repressió era molt més dura i violenta, i avui la situació torna a ser perillosa”. Segons Vico, “al Brasil i més a la regió on t’estem, no convé emetre segons quins missatges i opinions, posaríem en risc les persones d’ANSA”. Ho diu pensant en els grans terratinents de l’Amazònia que “tenien moltes ganes de guanyar i d’anar contra la Prelatura i el Pere”. Amb Jair Bolsonaro de president creuen que “ara és el seu moment”.

Per això considera que “treballar plegats és una qüestió de seguretat”. L’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga (Barcelona, 1989) i l’Associació ANSA (São Félix do Araguaia, 1974) s’han unit en aquest projecte de difusió inspirats per l’alegria, la “teimosia” i l’esperança de Casaldàliga. Com diuen des de la contrapart catalana, busquen “aprofundir camins d’esperança”.

“Ansa i Araguaia hem sentit la necessitat d’ajuntar-nos per fer una col·laboració molt més estreta, unir forces per donar més veu a la vida, l’obra i sobretot les causes del Pere”, explica. Saben de la seva “petitesa”, però no renuncien a millorar les condicions de vida de les persones i col·lectius que més pateixen.

Informació directa sobre terreny

 

Raul Vico fa d’enllaç amb la persona responsable de comunicació d’ANSA, que els fa arribar informació de primera mà des de l’Amazònia. Tots els materials que publiquen al web són en català, castellà i portuguès, “les tres llengües que el Pere sempre havia utilitzat”.

Tenen un butlletí mensual i a xarxes socials són a Facebook i a Twitter.

El blog, que actualitzen cada quinze dies, mostra el dia a dia de les causes de Casaldàliga. Per exemple, amb experiències concretes d’agricultura de subsistència, una fórmula per generar riquesa als camperols amb criteris de protecció ambiental. I també amb pensament de fons, des de la teologia de l’alliberament passant pel relat dels compromisos que Pere Casaldàliga ha pres al llarg de la seva vida a favor dels més febles.

Sobre terreny, ANSA treballa en l’àrea de l’educació popular, l’economia solidària, el medi ambient i el suport per enfortir les xarxes socials i ambientals. Actualment abasten unes quatre-centes famílies, tant a São Félix com a les quatre comunitats rurals del voltant, i donen també suport a les comunitats indígenes properes. A banda, l’entitat és responsable de l’arxiu de la Prelatura de São Félix do Araguaia, dedicat a la preservació de l’obra de Casaldàliga, que també compta amb el suport dels missioners claretians.

A Barcelona, el nou projecte de difusió és possible també gràcies a la col·laboració de Justícia i Pau, que els cedeix espai per a l’arxiu i per a les reunions d’equip, que tenen lloc cada segon i quart dijous de mes al número 126 del carrer Roger de Llúria de Barcelona.

Autoria: Laura Mor. Publicat primer a Religió Digital.

SUBSCRIU

EL BUTLLETÍ

Coneix Pere Casaldàliga
i la seva feina a l’Amazònia

POTSER US INTERESSARÁ

Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

La família de Pere Casaldàliga va veure com un dels seus marxava amb 40 anys i no tornava mai més. En una època on les comunicacions eren molt més precàries, com van viure la decisió de Casaldàliga? [Entrevista juliol 2020]

Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

El 12 d’agost de 2020, Pere Casaldàliga va ser enterrat a São Félix do Araguaia. El seu poble el va acomiadar en una emotiva i senzilla cerimònia i el seu cos va ser plantat sota un arbre. Així és com va ser el funeral de Casaldàliga a l’Araguaia.

4 moments imprescindibles del comiat de Casaldàliga

4 moments imprescindibles del comiat de Casaldàliga

La mort de Casaldàliga ha tingut molta repercussió arreu. Aquests són 4 moments imprescindibles per entendre com ha estat el comiat de Pere Casaldàliga al Brasil i a molts racons del món.

Els 6 princípis de la mística de Casaldàliga

Els 6 princípis de la mística de Casaldàliga

Els 6 princípis de la mística de Casaldàliga

Els comentaris -cautelosos o apocalíptics o clarividents- sobre la conjuntura proliferen, aquests dies, en els mitjans de comunicació. No repetiré allò “que és obvi”. El problema està en saber llegir la conjuntura a la llum dels signes dels temps, descobrint causes, interessos, “efectes col·laterals”, jocs de vida o mort per a la família humana.

21 de gener de 2020

L’obra de Pere Casaldàliga

En aquesta hora kairós de mundialització i de maduresa de consciència, que és, simultàniament, un hora nefasta de noves prepotències, de macrodictadures, de fonamentalismes i de radicalitzacions, se’ns imposa, com un do i com una conquesta, el diàleg, interpersonal, intercultural , ecumènic i macroecumènic.

Un diáleg de pensaments, de paraules i de cors.

No la simple tolerància, que s’assembla massa a la guerra freda, sinó la convivència càlida, l’acollida, la complementarietat.

Aquests processos de canvi, que són somni i missió, reclamen de tots nosaltres, cristians o no, una forta espiritualitat, una mística de vida.

Cadascú la viurà segons la respectiva fe, però sense aquesta espiritualitat no es fa camí.

Pensant en això, i arran del recés espiritual que celebrem cada any, l’equip pastoral de la Prelatura, a la vora de l’Araguaia, en aquell turó acollidor de Santa Terezinha, jo resumia així aquesta espiritualitat, tan nova i tan antiga, com espiritualitat de:

1. Contemplació confiada

Obrint-se més gratuïtament al Déu Abbà, que és, per autodefinició suprema, misericòrdia, amor.

Una contemplació, més necessària que mai en aquests temps d’eficiències immediates i de visibilitats.

Confiada, dic, perquè tinc la impressió que torna -o potser mai se n’ha anat- la religió de la por, del càstig, de la prosperitat o del fracàs, segons com cadascú se les hagi vist amb Déu.

Ens falta, doncs, confiança filial, infància evangèlica, la descontraguda llibertat dels petits de Regne.

2. Coherència testimoniant

Ja s’ha repetit fins a la sacietat que vivim en la civilització de la imatge; que el món vol «veure».

Ser testimoni ha estat sempre una espècie de definició de l’ésser cristià: “sereu els meus testimonis”, deia Ell per tota recomanació, per tot testament.

I aquest testimoni, avui més que mai, quan tot es veu i tot se sap, ha de ser coherent, sense fissures, en la vida personal i en la gestió estructural de l’Església (ja sigui catòlica o evangèlica; el Vaticà, una diòcesi, una congregació religiosa o una comunitat).

Veracitat i transparència demana el Món, tan sotmès a la mentida i a la corrupció.

3. Convivència fraterno-sororal

A això es redueix el nou manament. Aquest és el desafiament més gran, i el més quotidià per les persones, per les comunitats, pels pobles.

Conviure, no solsament coexistir; conviure carinyosament en fraternitat i sororitat; no només en tolerància mútua. Ajudar a fer agradable la vida.

Ser sal de la Terra vol dir això també.

4. Acollida gratuïta i servicial

Capacitat de trobada i de diaconia. No solsament baixar de l’ase i atendre al caigut quan per casualitat ens el trobem a la vorera del camí, sinó fer-se trobadís.

Acollir a vegades només amb una paraula o un somriure, però acollir sempre, gratuïtament. Fer de tots els ministeris i de totes les professions aquell servei desinteressat i generós que ens proposava el Senyor que no va venir a ser servit, sinó a servir.

És més fàcil celebrar una Eucaristia ritual que no pas exercir el rentapeus compromès.

5. Compromís profètic

Segueix sent l’hora -i potser ho és més que mai- de comprometre’ns profèticament contra el déu neoliberal de la mort i l’exclusió i a favor del Déu del Regne de la Vida i de l’Alliberament.

Cal treure de la fe tot el seu suc polític. Cal viure-la militantment, transformadorament.

Fer de la profecia una espècie d’hàbit connatural -fruit específic del baptisme per als cristians i cristianes- de denúncia, d’anunci, de consolació.

La caritat sociopolítica és la forma de caritat més estructural. Va a les causes, no només als efectes. Cuida la Vida. Transforma la Història. Fa Regne.

6. Esperança pasqual

Després de “la mort de Déu” i “la mort de la Humanitat”, en aquesta posmodernitat fàcilment sense sentit i ja al “final de la història”, sembla que l’esperança no té molt d’espai. Avui més que mai s’imposa l’esperança! És la virtut dels “després de”.

“Contra tota esperança” (productivista, consumista, immediatista, passiva), esperem.

Hem de proclamar humilment però sense complexos la nostra esperança pasqual i escatològica. I hem de fer-la creïble aquí i ara. Perquè esperem, actuem. El temps i la història són l’espai sacramental de l’esperança.

Pere Casaldàliga, Carta Cirular de 2002.

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Coneix Pere Casaldàliga
i la seva feina a l’Amazònia

POTSER US INTERESSARÁ

Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

La família de Pere Casaldàliga va veure com un dels seus marxava amb 40 anys i no tornava mai més. En una època on les comunicacions eren molt més precàries, com van viure la decisió de Casaldàliga? [Entrevista juliol 2020]

Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

El 12 d’agost de 2020, Pere Casaldàliga va ser enterrat a São Félix do Araguaia. El seu poble el va acomiadar en una emotiva i senzilla cerimònia i el seu cos va ser plantat sota un arbre. Així és com va ser el funeral de Casaldàliga a l’Araguaia.

4 moments imprescindibles del comiat de Casaldàliga

4 moments imprescindibles del comiat de Casaldàliga

La mort de Casaldàliga ha tingut molta repercussió arreu. Aquests són 4 moments imprescindibles per entendre com ha estat el comiat de Pere Casaldàliga al Brasil i a molts racons del món.

Deixa la curia Pere

Deixa la curia Pere

Deixa la curia Pere

17 de desembre de 2019

Pere Casaldàliga

(Posem el poema original, en castellà)

DEJA LA CURIA, PEDRO

Deja la curia, Pedro,
desmantela el sinedrio y la muralla,
ordena que se cambien todas las filacterias impecables
por palabras de vida, temblorosas.

Vamos al Huerto de las bananeras,
revestidos de noche, a todo riesgo,
que allí el Maestro suda la sangre de los Pobres.

La túnica inconsútil es esta humilde carne destrozada,
el llanto de los niños sin respuesta,
la memoria bordada de los muertos anónimos.

Legión de mercenarios acosan la frontera de la aurora naciente
y el César los bendice desde su prepotencia.
En la pulcra jofaina Pilatos se abluciona, legalista y cobarde.

El Pueblo es sólo un «resto»,
un resto de Esperanza.
No Lo dejemos sólo entre guardias y príncipes.
Es hora de sudar con Su agonía,
es hora de beber el cáliz de los Pobres
y erguir la Cruz, desnuda de certezas,
y quebrantar la losa—ley y sello— del sepulcro romano,
y amanecer
de Pascua.

Diles, dinos a todos,
que siguen en vigencia indeclinable
la gruta de Belén,
las Bienaventuranzas
y el Juicio del amor dado en comida.

¡No nos conturbes más!
Como Lo amas,
ámanos,
simplemente,
de igual a igual, hermano.
Danos, con tus sonrisas, con tus lágrimas nuevas,
el pez de la Alegría,
el pan de la Palabra,
las rosas del rescoldo…
…la claridad del horizonte libre,
el Mar de Galilea ecuménicamente abierto al Mundo.

Pere Casaldàliga, 1983.

 

La cristologia poètica de Pere Casaldàliga

Text extret del treball de Michael P. Moore, per la Facultat de Teologia, Universitat del Salvador San Miguel, Argentina.

«Profèticament crític amb la jerarquia eclesiàstica, de la qual ell en forma part!, en un altre audaç poema, dedicat a Joan Pau II, titulat “Deixa la cúria, Pere”, Casaldàliga convida al Papa, als seus successors…, a tota l’Església, a descentralitzar-se, desinstal·lar-se, marxar cap als nous Getsemanís.

Deja la curia, Pedro, desmantela el sinedrio y la muralla,
ordena que se cambien todas las filacterias impecables por palabras de vida, temblorosas.
Vamos al Huerto de las bananeras,
revestidos de noche, a todo riesgo,
que allí el Maestro suda la sangre de los Pobres.

Cal notar que els mots “Mestre” i “Pobres” -el nom de Déu fet home i el nom de l’oprimit, tots dos sense confusió, però sense separació-, estan escrits amb majúscules. I gairebé com una súplica exhorta als pastors, a mantenir viva la utopia de Jesús de Natzaret i del seu Regne de colors precisos.

Diles, dinos a todos,
que siguen en vigencia indeclinable
la gruta de Belén,
las Bienaventuranzas
y el Juicio del amor dado en comida.

Així mateix, Casaldàliga demana a l’Església que no sigui còmplice dels imperialismes que oprimeixen als més pobres, en un escenari movible dels palaus de Pilat i Caifàs al nostre continent empobrit.

Legión de mercenarios acosan la frontera de la aurora naciente
y el César los bendice desde su prepotencia.
En la pulcra jofaina, Pilatos se abluciona, legalista y cobarde.
El Pueblo es solo un “resto”,
un resto de Esperanza.
No Lo dejemos solo entre guardias y príncipes.

Es hora de sudar con Su agonía,
es hora de beber el cáliz de los Pobres.

Complicitat eclesial que, dolorosament, recorda a la vida, i a la mort, de Monsenyor Romero:

¡Pobre pastor glorioso,
abandonado
por tus propios hermanos de báculo y de Mesa…!
(Las curias no podían entenderte:
ninguna sinagoga bien montada puede entender a Cristo)

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Coneix Pere Casaldàliga
i la seva feina a l’Amazònia

POTSER US INTERESSARÁ

Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

La família de Pere Casaldàliga va veure com un dels seus marxava amb 40 anys i no tornava mai més. En una època on les comunicacions eren molt més precàries, com van viure la decisió de Casaldàliga? [Entrevista juliol 2020]

Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

El 12 d’agost de 2020, Pere Casaldàliga va ser enterrat a São Félix do Araguaia. El seu poble el va acomiadar en una emotiva i senzilla cerimònia i el seu cos va ser plantat sota un arbre. Així és com va ser el funeral de Casaldàliga a l’Araguaia.

4 moments imprescindibles del comiat de Casaldàliga

4 moments imprescindibles del comiat de Casaldàliga

La mort de Casaldàliga ha tingut molta repercussió arreu. Aquests són 4 moments imprescindibles per entendre com ha estat el comiat de Pere Casaldàliga al Brasil i a molts racons del món.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies