Contra l’odi i la por, les causes de Casaldàliga

Contra l’odi i la por, les causes de Casaldàliga

Contra l’odi i la por, les causes de Casaldàliga

21 de gener de 2020

Les causes de Pere Casaldàliga

Militar per l’esperança no és una opció exempta de perill al Brasil de Bolsonaro. Però alguns defensen que és l’únic camí possible davant de l’extrema dreta. El projecte de difusió ‘Les causes de Casaldàliga’ neix de l’entesa entre dues associacions que comparteixen la missió del claretià Pere Casaldàliga. Amb el pensament i l’acció d’aquest català universal, l’associació catalana Araguaia i la brasilera ANSA fan de contrapès al discurs de l’odi i la por.

En aquest context, “l’única manera de fer un contrapès i d’emetre opinions amb tranquil·litat era donar una visió més internacional al projecte”, explica Raul Vico, coordinador d’aquesta iniciativa de difusió. I és que els nous lideratges polítics han comportat a l’Amazònia brasilera “retrocessos contra els drets dels camperols i dels indígenes”. Vico també identifica riscos de seguretat entre els qui defensen els drets humans: “Per primera vegada en molts anys, la gent que treballa a ANSA ha hagut de sortir amb escorta”, apunta.

“Treballar plegats, una qüestió de seguretat”

Una realitat que l’entitat no vivia des de la seva fundació. “Als anys setanta i vuitanta la repressió era molt més dura i violenta, i avui la situació torna a ser perillosa”. Segons Vico, “al Brasil i més a la regió on t’estem, no convé emetre segons quins missatges i opinions, posaríem en risc les persones d’ANSA”. Ho diu pensant en els grans terratinents de l’Amazònia que “tenien moltes ganes de guanyar i d’anar contra la Prelatura i el Pere”. Amb Jair Bolsonaro de president creuen que “ara és el seu moment”.

Per això considera que “treballar plegats és una qüestió de seguretat”. L’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga (Barcelona, 1989) i l’Associació ANSA (São Félix do Araguaia, 1974) s’han unit en aquest projecte de difusió inspirats per l’alegria, la “teimosia” i l’esperança de Casaldàliga. Com diuen des de la contrapart catalana, busquen “aprofundir camins d’esperança”.

“Ansa i Araguaia hem sentit la necessitat d’ajuntar-nos per fer una col·laboració molt més estreta, unir forces per donar més veu a la vida, l’obra i sobretot les causes del Pere”, explica. Saben de la seva “petitesa”, però no renuncien a millorar les condicions de vida de les persones i col·lectius que més pateixen.

Informació directa sobre terreny

 

Raul Vico fa d’enllaç amb la persona responsable de comunicació d’ANSA, que els fa arribar informació de primera mà des de l’Amazònia. Tots els materials que publiquen al web són en català, castellà i portuguès, “les tres llengües que el Pere sempre havia utilitzat”.

Tenen un butlletí mensual i a xarxes socials són a Facebook i a Twitter.

El blog, que actualitzen cada quinze dies, mostra el dia a dia de les causes de Casaldàliga. Per exemple, amb experiències concretes d’agricultura de subsistència, una fórmula per generar riquesa als camperols amb criteris de protecció ambiental. I també amb pensament de fons, des de la teologia de l’alliberament passant pel relat dels compromisos que Pere Casaldàliga ha pres al llarg de la seva vida a favor dels més febles.

Sobre terreny, ANSA treballa en l’àrea de l’educació popular, l’economia solidària, el medi ambient i el suport per enfortir les xarxes socials i ambientals. Actualment abasten unes quatre-centes famílies, tant a São Félix com a les quatre comunitats rurals del voltant, i donen també suport a les comunitats indígenes properes. A banda, l’entitat és responsable de l’arxiu de la Prelatura de São Félix do Araguaia, dedicat a la preservació de l’obra de Casaldàliga, que també compta amb el suport dels missioners claretians.

A Barcelona, el nou projecte de difusió és possible també gràcies a la col·laboració de Justícia i Pau, que els cedeix espai per a l’arxiu i per a les reunions d’equip, que tenen lloc cada segon i quart dijous de mes al número 126 del carrer Roger de Llúria de Barcelona.

Autoria: Laura Mor. Publicat primer a Religió Digital.

SUBSCRIU

EL BUTLLETÍ

Coneix Pere Casaldàliga
i la seva feina a l’Amazònia

POTSER US INTERESSARÁ

Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

La família de Pere Casaldàliga va veure com un dels seus marxava amb 40 anys i no tornava mai més. En una època on les comunicacions eren molt més precàries, com van viure la decisió de Casaldàliga? [Entrevista juliol 2020]

Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

El 12 d’agost de 2020, Pere Casaldàliga va ser enterrat a São Félix do Araguaia. El seu poble el va acomiadar en una emotiva i senzilla cerimònia i el seu cos va ser plantat sota un arbre. Així és com va ser el funeral de Casaldàliga a l’Araguaia.

4 moments imprescindibles del comiat de Casaldàliga

4 moments imprescindibles del comiat de Casaldàliga

La mort de Casaldàliga ha tingut molta repercussió arreu. Aquests són 4 moments imprescindibles per entendre com ha estat el comiat de Pere Casaldàliga al Brasil i a molts racons del món.

Els 6 princípis de la mística de Casaldàliga

Els 6 princípis de la mística de Casaldàliga

Els 6 princípis de la mística de Casaldàliga

Els comentaris -cautelosos o apocalíptics o clarividents- sobre la conjuntura proliferen, aquests dies, en els mitjans de comunicació. No repetiré allò “que és obvi”. El problema està en saber llegir la conjuntura a la llum dels signes dels temps, descobrint causes, interessos, “efectes col·laterals”, jocs de vida o mort per a la família humana.

21 de gener de 2020

L’obra de Pere Casaldàliga

En aquesta hora kairós de mundialització i de maduresa de consciència, que és, simultàniament, un hora nefasta de noves prepotències, de macrodictadures, de fonamentalismes i de radicalitzacions, se’ns imposa, com un do i com una conquesta, el diàleg, interpersonal, intercultural , ecumènic i macroecumènic.

Un diáleg de pensaments, de paraules i de cors.

No la simple tolerància, que s’assembla massa a la guerra freda, sinó la convivència càlida, l’acollida, la complementarietat.

Aquests processos de canvi, que són somni i missió, reclamen de tots nosaltres, cristians o no, una forta espiritualitat, una mística de vida.

Cadascú la viurà segons la respectiva fe, però sense aquesta espiritualitat no es fa camí.

Pensant en això, i arran del recés espiritual que celebrem cada any, l’equip pastoral de la Prelatura, a la vora de l’Araguaia, en aquell turó acollidor de Santa Terezinha, jo resumia així aquesta espiritualitat, tan nova i tan antiga, com espiritualitat de:

1. Contemplació confiada

Obrint-se més gratuïtament al Déu Abbà, que és, per autodefinició suprema, misericòrdia, amor.

Una contemplació, més necessària que mai en aquests temps d’eficiències immediates i de visibilitats.

Confiada, dic, perquè tinc la impressió que torna -o potser mai se n’ha anat- la religió de la por, del càstig, de la prosperitat o del fracàs, segons com cadascú se les hagi vist amb Déu.

Ens falta, doncs, confiança filial, infància evangèlica, la descontraguda llibertat dels petits de Regne.

2. Coherència testimoniant

Ja s’ha repetit fins a la sacietat que vivim en la civilització de la imatge; que el món vol «veure».

Ser testimoni ha estat sempre una espècie de definició de l’ésser cristià: “sereu els meus testimonis”, deia Ell per tota recomanació, per tot testament.

I aquest testimoni, avui més que mai, quan tot es veu i tot se sap, ha de ser coherent, sense fissures, en la vida personal i en la gestió estructural de l’Església (ja sigui catòlica o evangèlica; el Vaticà, una diòcesi, una congregació religiosa o una comunitat).

Veracitat i transparència demana el Món, tan sotmès a la mentida i a la corrupció.

3. Convivència fraterno-sororal

A això es redueix el nou manament. Aquest és el desafiament més gran, i el més quotidià per les persones, per les comunitats, pels pobles.

Conviure, no solsament coexistir; conviure carinyosament en fraternitat i sororitat; no només en tolerància mútua. Ajudar a fer agradable la vida.

Ser sal de la Terra vol dir això també.

4. Acollida gratuïta i servicial

Capacitat de trobada i de diaconia. No solsament baixar de l’ase i atendre al caigut quan per casualitat ens el trobem a la vorera del camí, sinó fer-se trobadís.

Acollir a vegades només amb una paraula o un somriure, però acollir sempre, gratuïtament. Fer de tots els ministeris i de totes les professions aquell servei desinteressat i generós que ens proposava el Senyor que no va venir a ser servit, sinó a servir.

És més fàcil celebrar una Eucaristia ritual que no pas exercir el rentapeus compromès.

5. Compromís profètic

Segueix sent l’hora -i potser ho és més que mai- de comprometre’ns profèticament contra el déu neoliberal de la mort i l’exclusió i a favor del Déu del Regne de la Vida i de l’Alliberament.

Cal treure de la fe tot el seu suc polític. Cal viure-la militantment, transformadorament.

Fer de la profecia una espècie d’hàbit connatural -fruit específic del baptisme per als cristians i cristianes- de denúncia, d’anunci, de consolació.

La caritat sociopolítica és la forma de caritat més estructural. Va a les causes, no només als efectes. Cuida la Vida. Transforma la Història. Fa Regne.

6. Esperança pasqual

Després de “la mort de Déu” i “la mort de la Humanitat”, en aquesta posmodernitat fàcilment sense sentit i ja al “final de la història”, sembla que l’esperança no té molt d’espai. Avui més que mai s’imposa l’esperança! És la virtut dels “després de”.

“Contra tota esperança” (productivista, consumista, immediatista, passiva), esperem.

Hem de proclamar humilment però sense complexos la nostra esperança pasqual i escatològica. I hem de fer-la creïble aquí i ara. Perquè esperem, actuem. El temps i la història són l’espai sacramental de l’esperança.

Pere Casaldàliga, Carta Cirular de 2002.

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Coneix Pere Casaldàliga
i la seva feina a l’Amazònia

POTSER US INTERESSARÁ

Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

La família de Pere Casaldàliga va veure com un dels seus marxava amb 40 anys i no tornava mai més. En una època on les comunicacions eren molt més precàries, com van viure la decisió de Casaldàliga? [Entrevista juliol 2020]

Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

El 12 d’agost de 2020, Pere Casaldàliga va ser enterrat a São Félix do Araguaia. El seu poble el va acomiadar en una emotiva i senzilla cerimònia i el seu cos va ser plantat sota un arbre. Així és com va ser el funeral de Casaldàliga a l’Araguaia.

4 moments imprescindibles del comiat de Casaldàliga

4 moments imprescindibles del comiat de Casaldàliga

La mort de Casaldàliga ha tingut molta repercussió arreu. Aquests són 4 moments imprescindibles per entendre com ha estat el comiat de Pere Casaldàliga al Brasil i a molts racons del món.

Poble Xavante: 50 anys de genocidi

Poble Xavante: 50 anys de genocidi

Poble Xavante: 50 anys de genocidi

Als 11 anys, el nen Damià Paridzané va ser traslladat de casa en un avió de la Força Aèria Brasilera juntament amb tota la seva família i parents.

Deportat de la seva terra natal, en Damià aviat es va quedar tot sol, sense família: el seu pare i el seu germà van morir a causa d’una infecció de xarampió a l’exili. La seva mare va ser portada a una altra comunitat.

El 2012, però, després de mig segle de lluita, en Damià, ja amb 60 anys, cap de la seva tribu, va aconseguir trepitjar de nou la seva terra natal i dur la seva gent amb ell.

10 de gener de 2020

Les causes de Pere Casaldàliga

Al 1966, avions de la Força Aèria Brasilera van deportar als 264 Xavante que vivien a la Terra Indígena Marãiwatsédé, aquí, a la regió de l’Araguaia, a uns 1.200Km a nord-oest de Brasília.

Un terratinent havia “comprat” la seva terra i en ella hi instal·laria el major latifundi d’Amèrica Llatina: la meitat de tot Catalunya.

Transportats a més de 400 km. de la que va ser casa seva durant segles, els indígenes van ser rebuts per una epidèmia de xarampió que, sense defenses, va matar més de 100 persones.

Al 1966, quan jo tenia 11 anys, un avió de la Força Aèria Brasilera (FAB) va sobrevolar Marãiwatsédé. (…) Aquest avió va aterrar en el nostre llogaret i ens va portar al llogaret de São Marcos.

El govern va aprofitar que no parlàvem portuguès i va arribar per sorpresa per prendre la nostra terra.

Quan ens van fer entrar a l’avió, vam haver de deixar les nostres pertinences a la pista. Tots es van pujar a l’avió plorant. No ens van deixar dur les nostres robes, ni els nostres estris…

Ens ho van fer deixar tot!

Cap Damião Paridzané

Entrevista donada a Pere Casaldàliga

La política d’incentius fiscals perquè les grans empreses anessin a “ocupar” l’Amazònia es va fer a costa de l’expulsió de milers d’indígenes de les seves terres ancestrals. Font: Arxiu FUNAI

«Lluny de la seva llar i amb la seva estructura social afeblida es va produir la fragmentació del grup per diverses Terres Indígenes Xavante. Els romanents de Marãiwatséde “sempre han reclamat el retorn a la seva regió, realitzant viatges anuals […] per a visitar els vells llogarets i cementiris, i també per recol·lectar llavors i fruites natives”, que no trovaben a les altres Terres Indígenes on els van dur», explica el nostre company indigenista, que ha viscut amb ells, Marcos Ramires.

La lluita dels Xavante deportats per a poder tornar al seu territori va continuar durant dècades, fins que al 2012, després de més de 50 anys lluitant contra els interessos de polítics i empresaris, van aconseguir recuperar les seves terres ancestrals.

L’origen del conflicte a l’Araguaia

Explica Antonio Canuto en el seu recent llibre, que «fa poc més de 20 anys, quan va començar a circular la notícia que els Xavante tornarien a les seves terres, a la “hisenda” Suiá-Missú, molts a la regió arrufaven el nas i deien que això era parlar per parlar, que mai havien vist un indígena Xavante per allí».

La realitat, però, és que hi ha registres orals dels Xavante a l’Araguaia des dels anys 50, quan es van produir diversos contactes entre els indígenes i alguns no-índis que anaven arribant a poc a poc a la regió.

Els no-indígenes van començar a arribar a l’Araguaia als anys 50 i, poc a poc, es van produir els primers contactes, alguns violents, amb els pobles indígenes. Font: Arxiu FUNAI

De fet, aquesta regió de l’Araguaia va començar a ser ocupada per no-indígenes a principis del segle XX, en una migració espontània de famílies que venien del nord-oest del Brasil a la recerca d’un tros de terra per a viure.

Com a resultat d’aquest moviment de migrants, va néixer el poble de São Félix do Araguaia , així com molts altres, tots ells a la vora del gran Riu Araguaia. D’allí, algunes famílies s’aventuraven terra endins, és a dir, a l’interior de la regió -lluny del riu-, fins llavors ocupada només pels Xavante”, ens explica Marcos Ramires.

No obstant això, abans de 1960, les trobades amb els Xavante van ser ocasionals, enmig de la immensitat de la selva-savana que hi havia a la regió. Sí que hi ha, però, diversos regitres orals d’encontres, tant pacífics com violents.

Ara bé, com explica l’històric Agent Pastoral, Canuto, «La mort d’un camperol o d’un missioner sempre ha estat amplificada per a subratllar el caràcter salvatge i violent dels indígenes. El que van fer als indígenes, s’invisibilitza».

Subscribiu el BUTLLETÍ amb continguts inèdits

Conegueu MÉS de Pere Casaldàliga i la seva feina a l’Amazònia.

Fet des de l’Araguaia i des de Barcelona!

El detonant: el latifundi més gran d’Amèrica Latina

La Llei 4.216 de 1963, que va estendre a l’Amazònia els beneficis fiscals previstos per al Nord-oest, va inaugurar una agressiva política d’incentius governamentals per a les empreses que tinguessin interès a emprendre en aquella regió.

La idea del govern militar era clara: «emmarcat en un discurs nacionalista, els militars predicaven la unificació del país. A més, era necessari protegir la selva contra la “internacionalització”. Així, per exemple, al 1966, el president brasiler Castelo Branco parlava de “integrar per a no lliurar”», explica la BBC.

En alguns casos, aquests incentius van arribar al 100% del valor dels projectes proposats per les empreses. La política va ser, lògicament, un gran èxit…de concentració de terres i de dispendi de diners públics als amics dels militars.

A l’Araguaia, a l’ampar d’aquest “incentiu fiscal” es van instal·lar -entre altres- les grans “hisendes” CODEARA -protagonista de conflictes molt violents al nord de la regió-, amb 600.000 hectàrees i la Suiá-Missú, que va arribar a tenir una superfície de 1,5 milions d’hectàrees, l’equivalent a la província de Toledo sencera.

Al mateix temps, molts grups industrials i financers, tant nacionals com estrangers, van començar a instal·lar latifundis en altres regions de l’Amazònia brasilera: «al nord-est de l’estat del Mato Grosso, nord de Goiás i sud del Pará: Anderson Clayton, Goodyear, Nestlé, Mitsubishi, Liquifarm, Bordon, Swift Armour, Camargo Correa, Bradesco, Mappin, Eletrobrás, etc. A més de grans terratinents del sud del Brasil que van sumar el seu esperit emprenedor a la generositat de les arques de l’Estat», expliquen Fernando Henrique Cardoso i Geraldo Müller, al 2008.

L’empresa Suiá-Missú es va instal·lar en la Terra Indígena de Marãiwatsédé, a 1.200 Km. al nord de Brasília, a l’Amazònia Legal. En plena àrea dels Xavante. Font: Agência Pública

En el context d’aquesta (mal)anomenada “política d’ocupació” de l’Amazònia, l’empresari de São Paulo Ariosto da Riva va comprar a l’Estat de Mato Grosso la zona on vivien els Xavante.

Més tard, es va unir a la (encara avui molt influent) família Ometto i van fundar l’Agropecuária Suiá-Missu S/A, dedicada a la cria extensiva de bestiar.

El latifundi va ser creat al bell mig del territori de Marãiwatsédé i a més per convertir la selva existent en pastura van comptar amb l’ús de mà d’obra indígena, a canvi d’engrunes.

L’empresa comptava inicialment amb més d’1,5 milions d’hectàrees i va arribar a ser considerada per alguns com el latifundi més gran d’Amèrica Llatina.

…i els blancs van començar a acostar-se per a robar la terra. Després, cada vegada més, van venir. […].

Llavors van començar els paranys per a quedar-se amb la nostra terra.

Eren molt llestos.

Tserewa'wa

Declaració a la Fiscalia Federal del Brasil

Però, com expliquen Armando Wilson Tafner Júnior i Fábio Carlos da Silva, «a mesura que el ramat creixia, augmentava també la necessitat de noves pastures, la qual cosa provocava un augment de la superfície desforestada i, amb ella, l’esclat de conflictes. Ariosto da Riva, que inicialment es va associar amb els Ometto, aviat es va retirar de l’empresa i va vendre la seva part de les terres al Grup Ometto a causa dels conflictes amb els indis.

Aquests conflictes van acabar per incomodar també al Grup Ometto. Ariosto va buscar noves terres desocupades, més al nord en Mato Grosso, on avui està el municipi d’Alta Floresta.

El Grup Ometto va fer el mateix, va vendre les seves terres a l’empresa Liquifarm del Brasil S/A», filial de la italiana Agip Petroli, al 1970. La italiana, òbviament, tenia interés en els beneficis fiscals que concedia el govern brasiler de l’època, més que no pas en tenir terres a l’Amazònia.

En Pere Casaldàliga ens dona detalls del conflicte i ens explica la situació en que es trobaven dels Xavante a la seva històrica Carta Pastoral de 1971. Per primera vegada, el conflicte i la dramàtica situació dels Xavante, sortien a la llum i el cas adquiria rellevància internacional.

Subscribiu el BUTLLETÍ amb continguts inèdits

Conegueu MÉS de Pere Casaldàliga i la seva feina a l’Amazònia.

Fet des de l’Araguaia i des de Barcelona!

La terra és Xavante

Tant és així, que durant la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient de 1992 (ECO-92), celebrada a Rio de Janeiro, els Xavante van pressionar a les autoritats nacionals i internacionals i sobretot al llavors president d’Agip Petroli, Gabriele Càller, que es va comprometre públicament a retornar la terra als Xavante.

La realitat però va ser una mica diferent, doncs com informava un any després el diari italià La Repubblica: “el somni dels Xavante, expulsats de les seves terres al 1966, continua sent un somni. Les 168.000 hectàrees de la hisenda Suiá-Missu al Mato Grosso, un any després, continuen sent propietat de l’Agip Petroli”.

D’aquesta manera, el litigi amb els Xavante va romandre sota la inacció del govern brasiler durant més de 5 anys, fins que al 1998, la Terra Indígena Marãiwatsédé va ser oficialment reconeguda com a terra dels Xavante pel President de la República Brasilera, Fernando Henrique Cardoso.

El cap Damião Paridzané, que sempre ha lluitat pels drets del seu poble, continua dient que els blancs poden oferir-los cotxes, bous o combustible, però que això aviat s’acaba. Tanmateix, la terra que pot deixar als seus descendents no perd el seu valor i no s’acaba en poc temps. Font: ANSA i OPAN ; Foto: Luís Mena.

Pero la tardança del govern brasiler per a reconèixer oficialment l’àrea i els interessos dels agricultors i polítics de la regió van conduir a la invasió massiva de les terres dels Xavante.

De fet, la lluita dels indígenes era ben coneguda a la regió, però els 6 anys que van passar des de la promesa de devolució de la terra (a l’ECO-92) fins al reconeixement oficial al 1998, van incentivar la invasió de l’àrea per part dels no-indígenes.

Polítics i empresaris de la regió, amb la complicitat d’advocats i fins i tot de notaris, van promoure una fraudulenta “reforma agrària privada” amb la intenció d’ocupar la zona i obstaculitzar el retorn dels Xavante.

La gent que és aquí [no-indígenes] vol treballar, vol viure d’aquesta terra, perquè l’indi ve aquí i no produirà res. Si els indis treballessin, produïssin, llavors d’acord, respectaríem el seu dret també, però ells s’interposaran en el progrés de la nostra regió.

Filemon Limoeiro

Ex-alcalde de São Félix do Araguaia i terratinent, 20 de juny de 1992

De fet, el mateix any 1992, així que l’empresa italiana va anunciar públicament que retornaria la terra als indígenes, molts polítics locals, empresaris i advocats animaven a la població a envair el territori dels Xavante. L’estratègia era tensar el conflicte ocupant l’àrea, per tal de dificultar el retorn dels indígenes.

Un exemple d’això és aquest enregistrament del 20 de juny de 1992 d’una reunió entre invasors i polítics a l’àrea en conflicte. Podeu sentir l’àudio complert en portuguès, original:

Aquest intent de repartir-se una àrea que era dels Xavante, no obstant, es va produir en la lògica dels empresaris: «La divisió de l’àrea, no va tenir lloc de manera equitativa.

Les terres considerades de “bona qualitat”, es van quedar en mans de figures “importants” de la regió, els boscos baixos, situats en regions amb terres considerades dolentes, van ser assignats i lliurats als petits ocupants il·legals que encara haurien de talar molta vegetació per a plantar i criar els seus animals», explica Marcos Ramires.

El territori dels Xavante va ser ocupat i la seva vegetació destruïda. A la fotografia, feta per nosaltres fa pocs mesos, es pot veure clarament el grau de destrucció d’una àrea que era selva. Foto: Liebe Lima / AXA.

Després de tants anys d’invasió i de formació de granges per a la cria de bestiar -grans, mitjanes i petites-, la terra de Marãiwatsédé, que significa “selva alta” en la llengua Xavante, havia perdut el 80% de la seva vegetació original.

De fet, aquesta tendència ha continuat fins als dies d’avui, ja que les invasions i incursions il·legals han continuat. Com a resultat, fins al 2017 tenim càlculs que ens indiquen que han estat desforestades 105.062 hectàrees de la Terra Indígena dels Xavante.

Però la nostra selva no està, ja no hi ha res.

Només hem trobat pastures per tot arreu, no hi ha la selva,…

Estevão Tsimitsuté

Declaració al MPF (Fiscalia)

En Damià i la seva gent tornen a casa

Al 2003, els ancians de Marãiwatsédé van expressar el seu desig de tornar a la terra dels seus avantpassats abans de morir. Els joves guerrers es van sentir obligats a donar-los aquest retorn i per això, aquell mateix any, 280 persones (nens, joves, adults i ancians) es van dirigir a les portes de les seves terres amb intenció de reprendre-les i viure (i morir) en elles.

No obstant això, en intentar entrar a la zona -que havia estat reconeguda legalment feia 5 anys- els Xavante van ser impedits pels invasors, que van bloquejar l’única carretera que dóna accés a la regió amb l’ajuda de polítics i grans terratinents.

Quan els Xavante van intentar tornar a la seva terra ancestral, els invasors van interceptar els camins i, amb l’ajuda d’empresaris i polítics amb interessos en la zona, van impedir l’entrada dels indígenes. Foto: Arxiu FUNAI

Sense poder retornar a la seva pròpia terra, els Xavante es van veure obligats a romandre acampats, sota lones negres, a les portes de casa seva durant més de 8 mesos.

Al llarg d’aquells mesos difícils, sense assistència i sense recursos, al voral de la carretea, 3 nens Xavante van morir i altres 14 van haver de ser hospitalitzats.

Davant aquesta situació, el Tribunal Suprem del Brasil finalment va autoritzar el retorn dels Xavante i va jutjar unànimement que els ocupants no-indígenes havien actuat “de mala fe” i que, per tant, no tenien dret a qualsevol compensació.

No obstant això, «la decisió va ser recorreguda i al setembre, el vicepresident de TRF1, Daniel Dias, va suspendre novament el procés degut als recursos presentats pels agricultors, representats per l’advocat Luiz Alfredo Feresin d’Abreu, germà de la senadora Kátia Abreu, presidenta de la Confederació Nacional d’Agricultura i Ramaderia del Brasil (CNA)”, explica l’agència de periodisme independent Repórter Brasil.

A la regió, tots sabíem que el conflicte podia ser imminent i que la situació creada difícilment podia acabar bé.

L’expulsió dels invasors i l’entrada efectiva del Poble Xavante al Territori Indígena de Marãiwatsédé va ser finalment determinada pel Suprem Tribunal Federal (STF).

Així, el dia 7 de novembre de 2012 es van començar a lliurar in loco les notificacions oficials que ordenaven als invasors que abandonessin l’àrea Xavante.

Per fi, després de quaranta-sis anys d’exili, els Xavante tenien reconegut definitivament el dret a l’úsdefruit del seu territori.

Marãiwatsédé hã
Tôtsena ti’a na watsiri’ãmo Wahõiba duré
Höiba-téb’ré hã, Ãhawimbã Date itsanidza’ra hã
Ahãta te Oto aimatsa’ti’ a na Ítémé we’re’iwadzõ
mori hã adza Oto ãma wawa’utudza’rani
Ti’a’a’a’ana… Ai’uté hã ãma ipótódza’ra hã
Tedza Oto ãma tsitébrè ti’a’a’a’ana.

La Terra de Marãiwatsédé
està en els nostres cors i en les nostres ànimes
Sent petits ens van treure d’aquest lloc
Però avui hem reconquerit la nostra terra,
la nostra llar Ara de tornada descansaré en aquesta terra,
en aquesta terra, en aquesta terra…
Aquí vaig néixer i en aquesta terra els nostres fills seran criats.

Marcio Tserehité Tsererãi’ré

No obstant això, la sortida dels invasors no va ser pacífica i va ser necessària la intervenció de la Força Nacional per a retirar a les persones que romanien en la zona. Va haver-hi enfrontaments organitzats amb la policia i actes vandàlics per a destruir (encara més) la terra dels indígenes.

Fruit d’aquests mesos de tensió que viviem a l’Araguaia, el Bisbe Pere Casaldáliga va haver d’abandonar casa seva, als 84 anys, per les amenaces de mort rebudes i amb la finalitat de facilitar, en la mesura del possible, la devolució de les terres als Xavante amb el menor conflicte possible.

En aquest territori, els nostres avantpassats, els nostres besavis vivien a la terra.
Aquest territori és l’origen del poble de Marãiwatsédé,
en aquesta benvolguda terra es va crear el poble de Marãiwatsédé.
Ara la devolució ha començat, els ancians estan esperant fa molt temps per a treure als no-indis de la terra, han sofert molt.
Tota la seva vida patint, esperant perquè expulsessin als grans tierratenientes.

Damião Paradizané

Primer Cacique de Marãiwatsédé

La situació dels Xavante, avui

Més de 1.200 Xavante viuen ara a la recuperada Terra Indígena de Marãiwatsédé.

No obstant això, els A’uwê Uptabi (“gent veritable”), com s’autodenomina aquest poble, han tornat a una terra que ha estat arrasada; molt diferent de la que van conèixer fa 50 anys.

Marãiwatsédé, que va ser el cor dels Xavante durant segles, s’enfronta avui al repte vital de l’escassetat d’aliments, la falta d’aigua, la terra empobrida per la desforestació, les re-invasions periòdiques i els incendis provocats, que encara es registren en la zona…

Tornar a una terra que ha estat desforestada, cremada i envaïda durant més de 50 anys és el desafiament que enfronten els joves Xavante de Marãiwatsédé. Foto: Liebe Lima / AXA.

Però malgrat aquestes dificultats, els Xavante estan aconseguint apropiar-se a poc a poc del seu territori ancestral i construint nous llogarets, com és el seu costum.

Poc a poc van plantant a la seva terra, però sabem que és un procés que portarà dècades. Gradualment estan recuperant els seus rituals i reconstruint la forma de vida que els dóna identitat i els fa ser Xavante. Poc a poc.

El camí que tenen per endevant és llarg i serà molt difícil. Les amenaces no falten.

Però, sempre guiats per la saviesa del seu Cap (“Cacique”) Damià Paridzané, avui amb més de 60 anys, el poble Xavante de Marãiwatsédé no té por. Per a ells, l’esperança sempre guanya!

Amb això no s’hi juga. […]

Aquesta terra és sagrada, és la nostra vida.

Damião Paradizané

Cacique de Marãiwatsédé

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Coneix Pere Casaldàliga
i la seva feina a l’Amazònia

POTSER US INTERESSARÁ

Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

La família de Pere Casaldàliga va veure com un dels seus marxava amb 40 anys i no tornava mai més. En una època on les comunicacions eren molt més precàries, com van viure la decisió de Casaldàliga? [Entrevista juliol 2020]

Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

El 12 d’agost de 2020, Pere Casaldàliga va ser enterrat a São Félix do Araguaia. El seu poble el va acomiadar en una emotiva i senzilla cerimònia i el seu cos va ser plantat sota un arbre. Així és com va ser el funeral de Casaldàliga a l’Araguaia.

4 moments imprescindibles del comiat de Casaldàliga

4 moments imprescindibles del comiat de Casaldàliga

La mort de Casaldàliga ha tingut molta repercussió arreu. Aquests són 4 moments imprescindibles per entendre com ha estat el comiat de Pere Casaldàliga al Brasil i a molts racons del món.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies