Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

El Pere no va pretendre mai ser bisbe. Mai li va agradar la idea de formar part de la jerarquia de l’església. Per això, la seva primera reacció en rebre l’anunci del seu nomenament episcopal va ser dir “no”. Per què va acabar acceptant?

23 d’octubre de 2019

La vida de Pere Casaldàliga

Només havien passat tres anys des que havien arribat al poblet de São Felix do Araguaia. Poc a poc estaven conseguint formar una comunitat fixa. Una “missió” del tamany de tot Portugal a l’Amazònia, al nordest de l’estat brasiler del Mato Grosso.

Casaldàliga va arribar a l’Araguaia el juliol de 1968, acompanyat per Manuel Luzón, tots dos de la Congregació de Claretians. Després d’una breu etapa a São Paulo, van arribar a l’Amazònia després d’un viatge amb camió que va durar una setmana.

Allà, però, la tasca principal d’estructurar una església estable a la regió s’enfrontà ràpidament amb la realitat: una regió de migrants que arribaven de moltes parts del Brasil atrets per les anomenades “polítiques de colonització de l’Amazònia” que el govern militar de l’època estava posant en marxa per tal “d’ocupar” l’immens territori amazònic.

Situada a més de 1.200 km de la capital de l’estat, Cuiabá, i a altres tants de la jove Brasília, l’escassa presència del poder públic condemnava als seus habitants a l’absència de qualsevol servei sanitari, educatiu, de seguretat o que garantís els drets més essencials.

L’estructura de la propietat de la terra, caracteritzada per grans propietats (“fazendas”, en portuguès) que arribaven a tenir el tamany d’estats, configurava una societat trencada al mig: d’una banda, els grans terratinents, els seus gerents i els seus “pistolers”. De l’altra, com ens explicava el mateix Casaldàliga: «camperols del nord-est, procedents directament dels [estats del] Maranhão, Pará, Ceará, Piauí … o passant per Goiás. Migrants de la regió, “sense-terra”. Persones senzilles i dures, que caminen com si fos el seu destí, en una migració forçada i desorientada, amb l’hamaca de dormir a les esquenes, els molts fills, algun cavall prim i quatre estris de cuina carregats dins d’una bossa».

Arrivabem a un món sense retorn. La Missió tenia 150.000 quilòmetres quadrats de rius, savanes i selves, al nord-oest del Mato Grosso, dins de l’anomenada Amazònia “legal”, entre els rius Araguaia i Xingu, incloent-hi l’Illa del Bananal, l’illa fluvial més gran del món.

Sense una altra “base” eclesiàstica que la nostra casa, de 4x8m, a la riba de l’Araguaia, meravellós i enterbolit, sense saber per on començar, sense saber qui vivia a la regió, on les distàncies de totes les classes justificaven totes les indecisions.

L’única carretera que existia estava sent encara construïda, vermella i plena de pols, a la selva i a les savanes que anem creuant. El “jaguar”, materialment concret, té tot el dret de tallar-nos la carretera davant del camió.

Només hi havia un metge a la zona, no hi havia correu, electricitat, telèfon, telègraf, hi havia només 3 jeeps antics a tot el poblat i eren els únics cotxes del poble.

Pere Casaldàliga

Yo creo en la justicia y la esperanza, 1975

Aquesta és la primera fotografia que tenim de l’arribada de Casaldàliga i del seu company claretià Manuel Luzón a la regió de l’Araguaia el 1968.

Una esglèsia compromesa amb el poble

Aviat, els problemes de la terra, la pobresa i la violència contra els treballadors braçals i els sense terra van impactar Casaldàliga i el seu equip. Durant els primers anys, va haver d’enterrar centenars de treballadors “sovint sense nom” que havien arribat a aquella regió per mirar de sobreviure. Va ser allà, llavors, on Casaldàliga va decidir comprometre’s radicalment amb la aquella gent. Mai més tornaria a Catalunya.

Mato Grosso era, encara ho és, una terra sense llei. Algú ha dit que és l’“estat corral” del país. No hi havia infraestructures administratives, organització laboral ni inspecció. La llei era la llei del més fort. La dels diners i el 38. Nèixer, morir i matar eren els drets bàsics. Verbs conjugats amb una facilitat increïble.

Pere Casaldàliga, 1971

La construcció d’una església organitzada i estructurada va començar, abans de res, per atendre de les necessitats més urgents: la salut i l’educació eren la prioritat. Com fer només missa o administrar els sagraments sense comprometre’s abans amb les necessitats més dures i urgents de les famílies?

Gradualment van poder construir una petita escola (que després donaria a llum a un projecte pedagògic que es convertiria en un referent per a l’educació popular a l’Amazònia); van organitzar un centre de salut primària; van fer d’infermers i …, en aquesta acció, es van anar comprometent a favor dels sense-terra i posicionant-se clarament contra el grans terratinents.

La parella Luiz Gouveia i Eunice Dias de Paula van ser uns dels primers a arribar el 1973. Van viure amb els indígenes de Tapirapé i encara avui hi viuen. Han fet de professors bilingües al poblat indígena, ajudant en la formació dels professors indígenes i, per això, són en molta part responsables del fet que la llengua Tapirapé encara existeixi.

Poc a poc, joves laics i religiosos anaven arribant a la regió i van anar formant una comunitat plural, unida i participativa; entrellaçada amb la gent, que vivia enmig les comunitats, sense càrrecs imposats ni jerarquies.

Una esglèsia que resava, celebrava missa i administrava els sagraments com qualsevol altra, però que, abans, es mostrava radicalment compromesa en defensar els més pobres: els sense terra, els “peons” i els Pobles Indígenes. Mai no hi va haver cap imposició ni intenció d’evangelitzar, en el sentit antic, arcaic i colonialista de la paraula.

La consagració sense esglèsia

Al juliol de 1971, Casaldàliga va rebre la carta del Vaticà amb el nomenament de bisbe. La seva resposta, de renúncia estricta, la va escriure al moment i la tenia a punt per lliurar al Nunci. Però, l’equip pastoral de São Fèlix i el seu amic, el també bisbe Dom Tomás Balduíno es varen reunir per tractar el tema i, junts/es, van decidir que Casaldàliga havia d’acceptar.

Era l’única oportunitat de donar veu als sense veu; de donar a conèixer la situació d’esclavitut a les “fazendas”; l’única manera de cridar l’atenció internacional sobre un problema que Brasil amagava. Ser una “autoritat” de l’Església era l’única opció per poder denunciar tot el que estava passant i no tenir tantes represàlies dels militars. L’acceptació era necessària.

Imatge d’un dels moments de l’ordenació episcopal de Casaldàliga. La celebració va ser a l’aire lliure i va assistir-hi tota la gent de São Félix do Araguaia.

Així, per decisió assembleària, el 23 d’octubre de 1971, després de d’un intent d’assassinat que va fallar per molt poc, el Pere Casaldàliga va ser ordenat bisbe de la Prelatura de São Félix do Araguaia, a l’Estat brasiler del Mato Grosso, a l’Amazònia Legal.

«A l’aire lliure, al costat del riu Araguaia», Casaldàliga va ser ordenat per Fernando Gomes dos Santos, arquebisbe de Goiania, Tomás Balduino, bisbe de la diòcesi de Goiás i l’arquebisbe Juvenal Roriz, de Rubiataba, Goiás.

Aquella nit del 23 d’octubre de 1971, la volta de les estrelles al cel, les aigües de l’Araguaia i tots els que érem allà vam presenciar una cosa nova. Un bisbe va refusar tots els símbols de poder per submergir-se totalment en la vida del poble.

Antônio Canuto

Agent Pastoral de la Prelatura de São Félix do Araguaia

A la tarja de recordació que es va repartir el dia de la seva ordenació, el Pere declarava el bisbe que seria:

«La teva mitra serà un barret de palla camperol; el sol i la llum de la lluna; la pluja i el serè, la mirada dels pobres amb qui camines i la mirada gloriosa de Crist, el Senyor.

El teu bàcul serà la veritat de l’Evangeli i la confiança de la teva gent en tu.

El teu anell serà fidelitat a la Nova Aliança del Déu Alliberador i la fidelitat a la gent d’aquesta terra.

No tindràs cap altre escut que la força de l’Esperança i la Llibertat dels fills de Déu; ni portaràs altres guants que no siguin el servei de l’amor.»

Targeta original de record que es lliurà als presents a l’Ordenació Episcopal de Casaldàliga, al riu Araguaia, el 23 d’octubre de 1971

La primera denuncia mundial sobre la situació de l’Amazònia

Al setembre de 1970, Casaldàliga ja havia escrit la primera denuncia sobre la situació d’esclavitud en que es trobaven la majoria dels pagesos de la regió: en “veritables camps de concentració”.

El mateix dia de la seva consagració episcopal, però, publicaria un document que, poc després, es tornaria un “un dels més importants de la història del Brasil”.

Més de 30 pàgines amb dades estadístiques, referències i anàlisis que demosgren la gravetat de la situació a l’Amazònia.

El document assenyalava noms d’empreses i de gerents; denunciava i exposava casos concrets i va fer possible que el Brasil conegués, per primera vegada, que hi havia treballadors esclaus, explotació i assassinats per conflictes amb la terra i amb els Pobles Indígenes.

La nit del dia vaig signar el document – “a la llum de la lluna” – vaig sortir a veure la lluna gran, respirar l’aire més fresc i oferir-me al Senyor. Aleshores vaig sentir que amb el document també podria haver signat la meva pròpia pena de mort; almenys segur que acabava de signar un desafiament.

De fet, pocs dies després va començar a arribar l’advertència d’un dels majors terratinents del Brasil, tantes vegades repetida després per molts altres propietaris de terres, també veus eclesiàstiques i ‘amics’. Em deien que hagués estat millor no entrar en aquests temes perquè ara em podrien acusar de subversiu; de fet, la policia federal ens controlava; el diputat delegat de São Felix era un agent; els terratinents em demandarien; etc.

Pere Casaldàliga

Yo creo en la justicia y la esperanza, 1975.

Però aquell dia va ser un punt d’inflexió: la Prelatura de São Félix do Araguaia i el seu bisbe recentment consagrat, acabaven d’optar radicalment a favor dels pobres i contra el latifundi. En cada gest, en cada paraula i en cada document.

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Conegueu Pere Casaldàliga
i les seves causes

POTSER US INTERESSARÁ

Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

El 12 d’agost de 2020, Pere Casaldàliga va ser enterrat a São Félix do Araguaia. El seu poble el va acomiadar en una emotiva i senzilla cerimònia i el seu cos va ser plantat sota un arbre. Així és com va ser el funeral de Casaldàliga a l’Araguaia.

Als 30 dies del traspàs de Casaldàliga

Als 30 dies del traspàs de Casaldàliga

Avui fa 30 dies del traspàs de Pere Casaldàliga. Glòria Casaldàliga, Maritxu Ayuso i Zilda Martins, totes properes a Casaldàliga, comparteixen com se senten.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies