Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

El Pere no va pretendre mai ser bisbe. Mai li va agradar la idea de formar part de la jerarquia de l’església. Per això, la seva primera reacció en rebre l’anunci del seu nomenament episcopal va ser dir “no”. Per què va acabar acceptant?

23 d’octubre de 2019

La vida de Pere Casaldàliga

Només havien passat tres anys des que havien arribat al poblet de São Felix do Araguaia. Poc a poc estaven conseguint formar una comunitat fixa. Una “missió” del tamany de tot Portugal a l’Amazònia, al nordest de l’estat brasiler del Mato Grosso.

Casaldàliga va arribar a l’Araguaia el juliol de 1968, acompanyat per Manuel Luzón, tots dos de la Congregació de Claretians. Després d’una breu etapa a São Paulo, van arribar a l’Amazònia després d’un viatge amb camió que va durar una setmana.

Allà, però, la tasca principal d’estructurar una església estable a la regió s’enfrontà ràpidament amb la realitat: una regió de migrants que arribaven de moltes parts del Brasil atrets per les anomenades “polítiques de colonització de l’Amazònia” que el govern militar de l’època estava posant en marxa per tal “d’ocupar” l’immens territori amazònic.

Situada a més de 1.200 km de la capital de l’estat, Cuiabá, i a altres tants de la jove Brasília, l’escassa presència del poder públic condemnava als seus habitants a l’absència de qualsevol servei sanitari, educatiu, de seguretat o que garantís els drets més essencials.

L’estructura de la propietat de la terra, caracteritzada per grans propietats (“fazendas”, en portuguès) que arribaven a tenir el tamany d’estats, configurava una societat trencada al mig: d’una banda, els grans terratinents, els seus gerents i els seus “pistolers”. De l’altra, com ens explicava el mateix Casaldàliga: «camperols del nord-est, procedents directament dels [estats del] Maranhão, Pará, Ceará, Piauí … o passant per Goiás. Migrants de la regió, “sense-terra”. Persones senzilles i dures, que caminen com si fos el seu destí, en una migració forçada i desorientada, amb l’hamaca de dormir a les esquenes, els molts fills, algun cavall prim i quatre estris de cuina carregats dins d’una bossa».

Arrivabem a un món sense retorn. La Missió tenia 150.000 quilòmetres quadrats de rius, savanes i selves, al nord-oest del Mato Grosso, dins de l’anomenada Amazònia “legal”, entre els rius Araguaia i Xingu, incloent-hi l’Illa del Bananal, l’illa fluvial més gran del món.

Sense una altra “base” eclesiàstica que la nostra casa, de 4x8m, a la riba de l’Araguaia, meravellós i enterbolit, sense saber per on començar, sense saber qui vivia a la regió, on les distàncies de totes les classes justificaven totes les indecisions.

L’única carretera que existia estava sent encara construïda, vermella i plena de pols, a la selva i a les savanes que anem creuant. El “jaguar”, materialment concret, té tot el dret de tallar-nos la carretera davant del camió.

Només hi havia un metge a la zona, no hi havia correu, electricitat, telèfon, telègraf, hi havia només 3 jeeps antics a tot el poblat i eren els únics cotxes del poble.

Pere Casaldàliga

Yo creo en la justicia y la esperanza, 1975

Aquesta és la primera fotografia que tenim de l’arribada de Casaldàliga i del seu company claretià Manuel Luzón a la regió de l’Araguaia el 1968.

Una esglèsia compromesa amb el poble

Aviat, els problemes de la terra, la pobresa i la violència contra els treballadors braçals i els sense terra van impactar Casaldàliga i el seu equip. Durant els primers anys, va haver d’enterrar centenars de treballadors “sovint sense nom” que havien arribat a aquella regió per mirar de sobreviure. Va ser allà, llavors, on Casaldàliga va decidir comprometre’s radicalment amb la aquella gent. Mai més tornaria a Catalunya.

Mato Grosso era, encara ho és, una terra sense llei. Algú ha dit que és l’“estat corral” del país. No hi havia infraestructures administratives, organització laboral ni inspecció. La llei era la llei del més fort. La dels diners i el 38. Nèixer, morir i matar eren els drets bàsics. Verbs conjugats amb una facilitat increïble.

Pere Casaldàliga, 1971

La construcció d’una església organitzada i estructurada va començar, abans de res, per atendre de les necessitats més urgents: la salut i l’educació eren la prioritat. Com fer només missa o administrar els sagraments sense comprometre’s abans amb les necessitats més dures i urgents de les famílies?

Gradualment van poder construir una petita escola (que després donaria a llum a un projecte pedagògic que es convertiria en un referent per a l’educació popular a l’Amazònia); van organitzar un centre de salut primària; van fer d’infermers i …, en aquesta acció, es van anar comprometent a favor dels sense-terra i posicionant-se clarament contra el grans terratinents.

La parella Luiz Gouveia i Eunice Dias de Paula van ser uns dels primers a arribar el 1973. Van viure amb els indígenes de Tapirapé i encara avui hi viuen. Han fet de professors bilingües al poblat indígena, ajudant en la formació dels professors indígenes i, per això, són en molta part responsables del fet que la llengua Tapirapé encara existeixi.

Poc a poc, joves laics i religiosos anaven arribant a la regió i van anar formant una comunitat plural, unida i participativa; entrellaçada amb la gent, que vivia enmig les comunitats, sense càrrecs imposats ni jerarquies.

Una esglèsia que resava, celebrava missa i administrava els sagraments com qualsevol altra, però que, abans, es mostrava radicalment compromesa en defensar els més pobres: els sense terra, els “peons” i els Pobles Indígenes. Mai no hi va haver cap imposició ni intenció d’evangelitzar, en el sentit antic, arcaic i colonialista de la paraula.

La consagració sense esglèsia

Al juliol de 1971, Casaldàliga va rebre la carta del Vaticà amb el nomenament de bisbe. La seva resposta, de renúncia estricta, la va escriure al moment i la tenia a punt per lliurar al Nunci. Però, l’equip pastoral de São Fèlix i el seu amic, el també bisbe Dom Tomás Balduíno es varen reunir per tractar el tema i, junts/es, van decidir que Casaldàliga havia d’acceptar.

Era l’única oportunitat de donar veu als sense veu; de donar a conèixer la situació d’esclavitut a les “fazendas”; l’única manera de cridar l’atenció internacional sobre un problema que Brasil amagava. Ser una “autoritat” de l’Església era l’única opció per poder denunciar tot el que estava passant i no tenir tantes represàlies dels militars. L’acceptació era necessària.

Imatge d’un dels moments de l’ordenació episcopal de Casaldàliga. La celebració va ser a l’aire lliure i va assistir-hi tota la gent de São Félix do Araguaia.

Així, per decisió assembleària, el 23 d’octubre de 1971, després de d’un intent d’assassinat que va fallar per molt poc, el Pere Casaldàliga va ser ordenat bisbe de la Prelatura de São Félix do Araguaia, a l’Estat brasiler del Mato Grosso, a l’Amazònia Legal.

«A l’aire lliure, al costat del riu Araguaia», Casaldàliga va ser ordenat per Fernando Gomes dos Santos, arquebisbe de Goiania, Tomás Balduino, bisbe de la diòcesi de Goiás i l’arquebisbe Juvenal Roriz, de Rubiataba, Goiás.

Aquella nit del 23 d’octubre de 1971, la volta de les estrelles al cel, les aigües de l’Araguaia i tots els que érem allà vam presenciar una cosa nova. Un bisbe va refusar tots els símbols de poder per submergir-se totalment en la vida del poble.

Antônio Canuto

Agent Pastoral de la Prelatura de São Félix do Araguaia

A la tarja de recordació que es va repartir el dia de la seva ordenació, el Pere declarava el bisbe que seria:

«La teva mitra serà un barret de palla camperol; el sol i la llum de la lluna; la pluja i el serè, la mirada dels pobres amb qui camines i la mirada gloriosa de Crist, el Senyor.

El teu bàcul serà la veritat de l’Evangeli i la confiança de la teva gent en tu.

El teu anell serà fidelitat a la Nova Aliança del Déu Alliberador i la fidelitat a la gent d’aquesta terra.

No tindràs cap altre escut que la força de l’Esperança i la Llibertat dels fills de Déu; ni portaràs altres guants que no siguin el servei de l’amor.»

Targeta original de record que es lliurà als presents a l’Ordenació Episcopal de Casaldàliga, al riu Araguaia, el 23 d’octubre de 1971

La primera denuncia mundial sobre la situació de l’Amazònia

Al setembre de 1970, Casaldàliga ja havia escrit la primera denuncia sobre la situació d’esclavitud en que es trobaven la majoria dels pagesos de la regió: en “veritables camps de concentració”.

El mateix dia de la seva consagració episcopal, però, publicaria un document que, poc després, es tornaria un “un dels més importants de la història del Brasil”.

Més de 30 pàgines amb dades estadístiques, referències i anàlisis que demosgren la gravetat de la situació a l’Amazònia.

El document assenyalava noms d’empreses i de gerents; denunciava i exposava casos concrets i va fer possible que el Brasil conegués, per primera vegada, que hi havia treballadors esclaus, explotació i assassinats per conflictes amb la terra i amb els Pobles Indígenes.

La nit del dia vaig signar el document – “a la llum de la lluna” – vaig sortir a veure la lluna gran, respirar l’aire més fresc i oferir-me al Senyor. Aleshores vaig sentir que amb el document també podria haver signat la meva pròpia pena de mort; almenys segur que acabava de signar un desafiament.

De fet, pocs dies després va començar a arribar l’advertència d’un dels majors terratinents del Brasil, tantes vegades repetida després per molts altres propietaris de terres, també veus eclesiàstiques i ‘amics’. Em deien que hagués estat millor no entrar en aquests temes perquè ara em podrien acusar de subversiu; de fet, la policia federal ens controlava; el diputat delegat de São Felix era un agent; els terratinents em demandarien; etc.

Pere Casaldàliga

Yo creo en la justicia y la esperanza, 1975.

Però aquell dia va ser un punt d’inflexió: la Prelatura de São Félix do Araguaia i el seu bisbe recentment consagrat, acabaven d’optar radicalment a favor dels pobres i contra el latifundi. En cada gest, en cada paraula i en cada document.

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Conegueu Pere Casaldàliga
i les seves causes

POTSER US INTERESSARÁ

Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

La família de Pere Casaldàliga va veure com un dels seus marxava amb 40 anys i no tornava mai més. En una època on les comunicacions eren molt més precàries, com van viure la decisió de Casaldàliga? [Entrevista juliol 2020]

Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

El 12 d’agost de 2020, Pere Casaldàliga va ser enterrat a São Félix do Araguaia. El seu poble el va acomiadar en una emotiva i senzilla cerimònia i el seu cos va ser plantat sota un arbre. Així és com va ser el funeral de Casaldàliga a l’Araguaia.

4 moments imprescindibles del comiat de Casaldàliga

4 moments imprescindibles del comiat de Casaldàliga

La mort de Casaldàliga ha tingut molta repercussió arreu. Aquests són 4 moments imprescindibles per entendre com ha estat el comiat de Pere Casaldàliga al Brasil i a molts racons del món.

Què és la Teologia de l’Alliberament?

Què és la Teologia de l’Alliberament?

Què és la Teologia de l’Alliberament?

Revolucionària, subversiva, comunista…tot això s’ha dit de la Teologia de l’Alliberament. Però, què és realmente? El mateix Pere Casaldàliga ens ho explicava a una entrevista de José Ramón González Parada, de 2007, a la revista Viento Sur .

23 d’octubre de 2019

La vida de Pere Casaldàliga

«La teologia de l’alliberament és teologia, tracta de Déu, de les relacions amb Déu, és teologia cristiana. I és de l’església catòlica, només que té unes característiques, el lloc i l’hora en què s’explicita: a Amèrica Llatina, en les dècades de la revolució, de la reivindicació de l’autonomia, de la reivindicació davant de la dependència; i insisteix a treure les conseqüències socials i polítiques que l’autèntic evangeli també concep: el compromís dels cristians i cristianes en la transformació de la societat.»

La consigna: Ser Lliures

«Volem un alliberament integral, l’alliberament de la ignorància, l’alliberament de la por, l’alliberament de l’egoisme i del pecat, i també l’alliberament de les opressions econòmiques i socials que degradin la dignitat de la persona humana. En aquest sentit és una teologia també política, perquè arriba i incideix les estructures polítiques i socials. Els profetes -que van acabar tots malament- es van aixecar contra els reis, contra els invasors i van anunciar al poble de Déu seus drets, la seva llibertat.»

«Jesús va optar pels pobres, va contestar als poderosos del temple, del latifundi, l’imperi, i clar … .Jesús va ser polític, més que polític .

No va ser diputat, no va ser senador, no va ser president de la república, però va viure i va anunciar el regne de Déu, la justícia, la fraternitat, la llibertat, la cultura pròpia, segons l’ètnia de cadascú.»

El mètode: L’acció

«Ara bé, la teologia de l’alliberament no es queda en pensament, en llibres, en conferències, recolza l’espiritualitat de l’alliberament, la pastoral de l’alliberament, i d’aquí sorgeixen aquestes diverses pastorals, la de la terra, la de l’indi, la de la dona marginada, de la infància, de la comunicació, de l’habitatge. Totes aquestes pastorals que desbrossen un lloc pel poble».

El començament: el social i l’econòmic

«Aquestes pastorals segueixen tenint vigència en aquesta època. Les comunitats eclesials de base, que són típiques de la teologia de l’alliberament, hi són. Només que per als mitjans de comunicació la teologia de l’alliberament no té el ganxo que tenia trenta anys enrere, va passar la novetat.

Jo recordo que arribaven els periodistes i em deien, Don Pedro, disculpi, que és això de la “teoria” de l’alliberament; eren moments molt crítics per a la societat i per a l’església, tenia novetat, ara no té, però segueix existint. Més encara, en els primers anys de la teologia de l’alliberament es diferenciava evangeli i política.»

L’evolució: les causes

«Posteriorment es van anar afegint sectors protagonistes que havien estat una mica anul·lats, la dona, el negre, l’indígena, donar valor a la cultura, donar valor a l’ètnia. En un primer moment la revolució es preocupava del que politicoeconòmic.

O sigui que la teologia de l’alliberament s’ha enriquit amb aquests moviments sectorials, ia més ha enriquit el diàleg ecumènic, el diàleg entre les religions.

Avui dia el diàleg és macroecumènic; amb el fenomen de l’emigració …… fa trenta anys qui pensava en el món musulmà?»

Una definició

Prenem prestada l’explicació que José Manuel Vidal ens ofereix en Religió Digital :

«La Teologia de l’Alliberament (TdL) és un corrent teològica integrada per diverses vessants cristianes, nascuda a Amèrica Llatina que venien ja forjant com hem assenyalat i es van consolidar després del Concili Vaticà II (1959-1962) i la seva aplicació per a Amèrica Llatina a la i Conferència de l’Episcopat Llatinoamericà de Medellín (CELAM, Colòmbia, 1968) i les comunitats eclesials de Base (CEB) que van sorgir al Brasil en els anys 60.

Per saber-ne més

Deixem a qui estigui interessat, unes lectures recomanades, sense pretendre ser exhaustius ni massa acadèmics per aprofundir més:

Història Breu de la Teologia de l’Alliberament (1962-1990) , de Roberto OLIVEROS MAQUEO SJ, em Castellà.

O que é Comunidade Eclesial de Base . Frei Betto, en Portugés.

L’opció pels pobres a la recerca del Regne de Déu. Leo Burone, en Català.

I, més que citar aquí la quantitat d’obres que hi ha sobre el tema, us recomanem passar per la Biblioteca de la pàgina amiga Serveis Koinonia. on trobareu un ampli catàleg de documents en català, castellà i portugués.

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Conegueu Pere Casaldàliga
i les seves causes

La urgència d’una ecologia integral

La urgència d’una ecologia integral

La urgència d’una ecologia integral

El text següent és de l’autor Leonardo Boff , teòleg brasiler i company de Casaldàliga. L’escrit es va publicar per primera vegada en blog personal Boff, el 10 de novembre de 2015. Us n’oferim una síntesi.

Una de les afirmacions bàsiques del nou paradigma científic i civilitzatori és el reconeixement de la inter-retro-relació de tots amb tots, per constituir la gran xarxa terrestre i còsmica de la realitat.

Consistentment, la Carta de la Terra, un dels documents clau d’aquesta nova visió, afirma: «Els nostres reptes mediambientals, econòmics, polítics, socials i espirituals estan interconnectats i junts podem crear solucions inclusives» (Preàmbul, 3).

Una encíclica profètica

El Papa Francesc en la seva encíclica sobre La cura de la Casa Comuna s’associa a aquesta lectura i argumenta que «uma vegada que tot està estretament relacionat i que els problemes actuals requereixen una mirada que consideri tots els aspectes de la crisi mundial» (n.137), es necessita una reflexió sobre l’ecologia integral, doncs només des d’aquesta prespectiva podrem enfrontar els problemes de la situació mundial actual.

Aquesta interpretació holística i integral ha aconseguit un reforç inestimable donada l’autoritat del Papa i la dimensió de la seva encíclica, adreçada a tota la humanitat i a cadascun dels seus habitants.

Ja no es tracta només de com es dona la nostra relació amb la natura, sinó la de tots els éssers humans amb la Terra en general i amb els béns i serveis naturals, doncs són aquests els únics que poden mantenir les condicions físiques, químiques i biològiques de la vida i garantir un futur per a la nostra civilització.

El dia és ara

El temps és urgent i corre en contra nostre. Per això, tots els coneixements han de ser ecologitzats, és a dir, relacionats entre ells i orientats cap al bé de la comunitat de la vida.

De la mateixa manera, totes les tradicions espirituals i religiosos són interpel.lades a despertar la consciència de la humanitat a la seva missió de ser cuidadora d’aquesta herència sagrada rebuda de l’univers i del Creador, que és la Terra viva, l’única Casa que tenim per viure.

Juntament amb la intel·ligència intel·lectual ha de venir una intel·ligència sensible i cordial i, sobretot, la intel·ligència espiritual, doncs és la que ens relaciona directament amb la Creador i amb el Crist ressuscitat que estan fermentant en la creació, portant-la amb nosaltres fins a la seva plenitud en Déu (nn.100; 243).

El Papa cita l’emotiu final de la  Carta de la Terra que resumeix bé l’esperança que deposita en Déu i en el compromís dels éssers humans: «Que el nostre temps segui recordat pel despertar d’una nova reverència envers la vida, pel ferm compromís amb la sostenibilitat; per la intensificació de la lluita per la justícia i la pau, i l’alegre celebració de la vida” (n. 207).

La sensibilitat perduda

El drama de l’ésser humà actual és que ha perdut la capacitat de viure un sentiment de pertinença, que les religions sempre havien garantit. El que s’oposa a la religió no és l’ateisme ni la negació de la divinitat. El que s’oposa és la incapacitat de connectar i tornar a connectar-se amb totes les coses.

Avui les persones estan desarrelades, desconnectades de la Terra i de l’ànima que és l’expressió de la sensibilitat i l’espiritualitat.

Si no recuperem avui la raó sensible, que és una dimensió essencial de l’ànima, difícilment avançarem cap a respectar el valor intrínsec de tot ésser, en estimar la Mare Terra amb tots els seus ecosistemes i en viure la compassió envers el patiment de la natura i la humanitat.

Leonardo Boff. Text complet i original AQUÍ.

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Conegueu Pere Casaldàliga
i les seves causes

POTSER US INTERESSARÁ

Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

La família de Pere Casaldàliga va veure com un dels seus marxava amb 40 anys i no tornava mai més. En una època on les comunicacions eren molt més precàries, com van viure la decisió de Casaldàliga? [Entrevista juliol 2020]

Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

El 12 d’agost de 2020, Pere Casaldàliga va ser enterrat a São Félix do Araguaia. El seu poble el va acomiadar en una emotiva i senzilla cerimònia i el seu cos va ser plantat sota un arbre. Així és com va ser el funeral de Casaldàliga a l’Araguaia.

4 moments imprescindibles del comiat de Casaldàliga

4 moments imprescindibles del comiat de Casaldàliga

La mort de Casaldàliga ha tingut molta repercussió arreu. Aquests són 4 moments imprescindibles per entendre com ha estat el comiat de Pere Casaldàliga al Brasil i a molts racons del món.

Canción de la hoz y el haz

Canción de la hoz y el haz

Canción de la hoz y el haz

Com um calo por anel,
monsenhor colhia arroz.

Monsenhor «martelo
e foice»?

Me chamarão subversivo.
E eu direi: eu sou.
Para o povo em luta, eu vivo.
Com o meu povo em marcha, eu vou.

Tenho fé de guerrilho
e amor de revolução.
E entre Evangelho e canção
sofro e digo o que eu quero.
Se escandalizo, primeiro
queimei meu próprio coração

ao fogo desta Paixão,
cruz de Sua própria Madeira.

Incentivo à subversão
contra o Poder e o Dinheiro.

Eu quero subverter a Lei
que perverte ao povo em cinza
e ao governo em açougueiro.
(Meu pastor se tornou Cordeiro.
O Servo se tornou meu Rei).

Creio na Internacional
das cabeças bem erguidas,
da voz de igual para igual
e das mãos entrelaçadas…

E chamo à Ordem de mal
e ao Progresso de mentira.

Tenho menos paz que raiva.
Tenho mais amor que paz.

… Creio na foice e no faz
destes espinhos caídos:
uma Morte e tantas vidas!
Creio nesta foice que avança 
– sob este sol sem disfarce

e na comum Esperança –
tão ocupada e tenaz!

Pedro Casaldáliga, abril de 1972.

Conheça Pedro Casaldáliga

Receba o nosso boletim mensal.

Te enviaremos apenas informação sobre Pedro Casaldáliga e o trabalho que fazemos na Amazônia.

Aquí és on resa Casaldàliga

Aquí és on resa Casaldàliga

Aquí és on resa Casaldàliga

Article publicat el 2 d’agost de 2017 al web de l’Institut Humana Unisinos, referint-se al testimoni del pintor claretià Maximino Cerezo Barredo, autor dels murals de les Esglèsies de la Prelatura de São Félix do Araguaia i considerat el “pintor de l’Alliberament”.

«En una de les meves visites al Pere Casaldàliga, va sorgir la idea de fer una capella al pati del darrera, però necessàriament havia d’ésser un espai obert als arbres, als veïns, al sol i a l’ombra.

Vaig dibuixar la idea a mà alçada en un dels sobres de revistes que el Pere rebia a casa seva. Un esbóç amb les mides, els detalls constructius i el disseny fonamental, a partir del qual va començar a treballar Pere Solà , que era claretià i un dels primers companys de Casaldàliga al Brasil. Com a mestre d’obres, moltes de les esglésies que es van construir a la Prelatura en els seus primers anys es deuen a ell. També la catedral de São Félix.»

La capella de casa el Pere Casaldàliga és un espai senzill, obert, ple de símbols. Cada dia, a les 7:30 hi fem una petita oració matinal. I els dimecres a les 12h, una missa oberta, familiar i fraterna.

Una capella oberta al món

«Aquesta capella oberta de la casa del Pere és una de les obres de les que em sento més orgullós. La capella està igual avui. Lloc de pregària, de celebració de l’Eucaristia diària entre la remor de les fulles dels arbres, el cant dels galls i un indolent passeig dels gats que vaguen pel pati.

Lloc de reunió setmanal amb els agents pastorals més propers. A més, moltes de les entrevistes de Casaldàliga amb periodistes d’arreu del món també van ser gravades allà.»

A la capella, hi ha guardades dues relíquies: una peça de la túnica sagnant de l’arquebisbe Romero quan el van assassinar i un fragment del crani d’Ignacio Ellacuría, assassinat a El Salvador al 1989.

Lloc de pregària i record

«Amb el temps, vaig afegir-hi algunes coses: la pintura de la tenda, la part frontal de l’altar i la placa d’alumini en relleu, feta d’una peça que vaig tallar d’una vella nevera rescatada d’un abocador de la ciutat, que serveix de fons per a la caixa de relíquies de màrtirs: una peça de la túnica sagnant de l’arquebisbe Romero i un fragment del crani d’Ignacio Ellacuría. També hi ha fotografies de Dom Romero, Dom Angelelli, Pare João Bosco, Rodolfo Lunkenbein, Francisco Jentel i dels estudiants claretians màrtirs de Barbastro.

Durant molts anys, va tenir sobre l’altar una petita imatge d’un colom de la pau que vaig portar-li d’Ica, Perú. La va fer un camperol que havia estat torturat per les forces de seguretat del país i va ser alliberat gràcies a les denúncies i mesures de la Comissió de Drets Humans de la regió.»

Coneix Pere Casaldàliga i les seves causes

Reb el nostre butlletí mensual.

T’enviarem només informació del Pere Casaldàliga i de la feina que fem al Brasil.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies