Pere Casaldàliga del Llobregat i l’Araguaia

Pere Casaldàliga del Llobregat i l’Araguaia

Pere Casaldàliga del Llobregat i l’Araguaia

L’arribada a un “altre” món

“La primera setmana de la nostra estada a São
Félix van morir quatre nens i van passar per casa en
capsetes de cartró, com sabates, camí d’aquell
cementiri sobre el riu en el qual posteriorment hauríem
d’enterrar tants nens i a tants
altres adults, potser sense caixa i
fins i tot sense nom”.

Jo crec en la Justicia i l’Esperança. Pere Casaldàliga, 1975

Set dies en camió des de São Paulo. Era el juliol del 1968 i els missioners Pere Casaldàliga i Manuel Luzón arrivaben a les terres de São Félix do Araguaia, a l’Amazònia, a uns 1.200 Km al nord de Brasilia. Una àrea del tamany de tot Portugal, “de rius i camps i selva, al nord-oest del Mato Grosso, dins de l’Amazònia anomenada «legal», entre els rius Araguaiai Xingu”, era la seva “missió” i acabaria sent també la seva terra.

La regió de l’Araguaia pertany políticament a l’Estat brasiler del Mato Grosso, una àrea el doble del tamany d’Espanya, però amb 3 milions d’habitants: un “desert” verd, al cor del Brasil, on la selva amazònica comença i on acaba un dels biomes més importants del món (tot i que força desconegut), anomenat Cerrado.

En Pere explica que “el primer que em va cridar l’atenció, van ser les distàncies. Geogràfiques, sociològiques i espirituals. Era com aterrar en un altre món. Hi havia propietaris de fins a un milió d’hectàrees de terra. Era el ferotge capitalisme finançat pels militars. Era terra de ningú, on néixer i morir era fàcil, i on el difícil era viure. Però era també terra de somnis lucratius per als rics”.

Aquesta és la primera imatge que tenim de l’arribada de Pere Casaldàliga i Manuel Luzón a l’Araguaia. Era l’agost de 1968 i el Pere tenia 40 anys.

Néixer, morir o matar. Els drets bàsics.

Davant la violència, la pobresa i l’esclavitut, calia decidir: o s’estava al costat dels meus pobres, amb totes les conseqüències, o es feia la vista grossa i s’afavoria als rics. Com ens explica Francesc Escribano: “Allà les posicions tèbies i les mitges tintes no només són inútils, sinó que també són impossibles. Per això Casaldàliga va haver de prendre partit. Ho va fer de manera inequívoca i radical a favor dels pobres i dels oprimits.”

Aquesta posició, però, no era fàcil: suposava declarar la guerra, obertament, als terratinents i, de retruc, als militars. Suposava posar en el punt de mira de la Dictadura aquella Esglèsia i les persones que hi participaven.

“Va ser hora d’opció, esquinçada opció que violentava el propi temperament, les ganes naturals d’estar a bé amb tots, la formació de «mansuetud» evangèlica rebuda, la vella norma pastoral de «no apagar la metxa que encara fumeja »… Esquinçament que continua deixant en tensa creu la vida d’un”.

La radicalitat de Casaldàliga, però, no s’ha de confondre amb la “rauxa”. En Pere té una claredat d’idees absoluta, és cert; un compromís inquebrantable, tamé; però sobretot una intel.ligència privilegiada que l’ha dut a ser capaç d’oposar-se als poderosos i protegir als més febles. Pere Casaldàliga és, sobretot, saviesa.

Un bisbe sense “parafernàlia”

Des del primer dia, Casaldàliga va voler ser un bisbe diferent. Va decidir no utilitzar mitra, ni bàcul. L’anell episcopal que porta és el que li van regalar els indis tapirapés. Sempre ha dit que no vol cap luxe o comoditat que no pugui trobar en les cases dels seus veïns. L’habitatge del bisbe de Sao Félix, oberta sempre a tots, no tenia tele i fins que no va cumplir 70 anys, no va tenir nevera.

L’habitació de Pere Casaldàliga no ha tingut mai porta.

En Pere és una persona “normal”. Amb un sentit de l’humor brillant i molt “murri”. Deia en Paco Escribano en el mateix article del Diari Ara que: “Si hagués de destacar un tret característic de la seva personalitat, per quedar bé diria la coherència, la radicalitat, l’espiritualitat…, però la veritat és que el que sempre m’ha sorprès més d’ell és el seu sentit de l’humor.”

Casaldàliga és capaç de veure més enllà, de sentir coses que els altres no sentim. De fer-nos sentir una intensa onada de renovació interior als que hi hem conviscut; però al mateix temps, el bisbe renta els plats de casa, neteja una roba bruta i escombra el pati amb tota naturalitat. L’humiltat de Casaldàliga està interioritzada i es viu amb tota tranquil.litat. El luxe, o fins i tot les comoditats, no són part de la seva vida. La pobresa és i ha estat la seva forma normal de viure.

El canvi mundial que Pere Casaldàliga ha promogut

Pensem que no és exagerat afirmar que el món no és igual després de la vida, l’obra i la tasca de Pere Casaldàliga. Arriba a una regió oblidada, on “no trobem cap infraestructura administrativa, cap organització laboral, cap fiscalització. El Dret era del més fort o del més brut. Els diners i el 38 s’imposaven” i, 50 anys després, trobem un poble viu, que lluita. Uns moviments socials que acaronen els que més pateixen i, sobretot, una societat més conscient dels desafiaments.

Si avui podem parlar amb certa tranquil.litat de medi ambient, de desigualtats, dels pobles indígenes o de drets laborals és, en bona part, gràcies a la feina i la visió de Casaldàliga.

És cert que a l’Araguaia encara patim les conseqüències d’enfrontar-nos amb els poderosos. És cert que la pobresa i la fam encara formen part de la quotidianitat d’aquesta regió. No podem dir que s’ha guanyat la guerra. Però sí que Pere Casaldàliga ha estat fonamental perquè, avui, sobretot a Amèrica Llatina hi hagi sindicats, pastorals socials, ONGs, moviments associatius i fins i tot una Esglèsia diferent, que són esperança.

Com està avui el Pere Casaldàlia

El bisbe Pere continua vivint a São Félix do Araguaia. Mai més ha tornat a Catalunya. Conviu des de fa un grapat d’anys amb el Parquison i, ara, amb 91 anys, “no s’expressa amb profusió de paraules i escrits, que sempre han estat molt marcats. I això certament és un gran sofriment. Però Pedro es comunica d’altres formes, amb gestos, mirades, encaixades fortes a les nostres mans, i ens dóna la benedicció amb els gestos de les mans d’ell. La gent sap que ell està allà, que és Pedro, i que ell ens reconeix”, ens explicava la Maria Júlia Gomes Andrade a la revista Brasil de Fato.

Les més de 2.000 persones que passen anualment per l’associació que ell va fundar a l’Araguaia encara necessiten molt de recolzament, però el camí està orientat i la seva llum és amb nosaltres!

 

El Pere continúa sent inspiració, força i compromís. Des de l’Araguaia treballem amb l’assocaició que ell va fundar al 1974, atenent a treballadors sense-terra, a camperols que volen plantar, a dones en situació de vulnerabilitat i als pobles indígenes que encara enfronten molts desafiaments.

Això és el que tenen en comú Bolsonaro, Nespresso i Starbucks

Això és el que tenen en comú Bolsonaro, Nespresso i Starbucks

Això és el que tenen en comú Bolsonaro, Nespresso i Starbucks

“Nespresso i Starbucks compraram café de fazenda com trabalho escravo”.

Com essa manchete, a ONG Repórter Brasil, especializada em trabalho escravo, denunciava em abril deste ano o caso da fazenda Cedro II no estado de Minas Gerais, flagrada com casos de trabalho escravo, continuava vendendo café para a Nestlé e a Starbucks.

A legislação brasileira usa o termo “análogo à condição de escravo” para se referir a situações degradantes de trabalho (sem saneamento, sem alojamento, sem alimentação adequada, sem segurança, etc.), ou por dias de serviço intermináveis e até em situação de privação de liberdade, mesmo que seja alegando endividamento do trabalhador.

Assim, de acordo com o Art. 149 do Código Penal Brasileiro, menter alguém nessas condições é um crime punível com pena de prisão entre dois e oito anos e multa econômica.

A realidade, no entanto, é que o número de trabalhadores sujeitos a essas condições é contado por milhares no Brasil. E não estamos exagerando: de acordo com dados oficiais do Ministério do Trabalho, de 1995 até hoje, no Brasil foram resgatados mais de 50.000 pessoas em condição análoga à de escravo.

Escravos no Araguaia

De 1995 a 2015, no Araguaia, 1.970 trabalhadores foram resgatados em condições análogas às da escravidão. Mas a conta real é certamente muito maior, já que os promotores do Ministério do Trabalho não têm os recursos necessários para realmente fazer um controle exaustivo nesta imensa região da Amazônia.

Destaca o caso de que em uma única fazenda, dedicada à fabricação de álcool, na ciudade de Confresa, onde foram resgatados 1.200 trabalhadores que viviam na escravidão, no que se tornaria a maior operação contra o trabalho escravo no Brasil.

Conforme publicado por Leandro Sakamoto, da Agência Carta Maior. 

“A situação aqui é horrível. Há superlotação das acomodações, que exalam um mau cheiro insuportável. A única água que recebe tratamento é aquela que vai para as caldeiras e não para os trabalhadores. A comida estava estragada, danificada. O caminhão chega jogando a comida no chão.

Pior do que a comida que é dada ao bicho, porque pelo menos tem coxo”.

Humberto Célio Pereira

Auditor fiscal e coordenador do Grupo de Inspeção Móvel. 2005

Precariedad laboral em um contexto de fragilidade

Como explica a Comissão Pastoral da Terra (CPT):

“Tendo em vista as recentes medidas adotadas, como a felixibilização dos direitos dos trabalhadores com a Lei nº 13.467 / 2017 e a liberalização total da terceirização através da Lei nº 13.429 / 2017, a previsão é aumentar o número [de trabalhadores explorados], já que essas medidas fortalecem a posição dos empregadores e pavimentam o caminho para legalizar formas modernas de escravidão ”.

Parece lógico pensar que em um contexto de tal fragilidade, onde ainda temos que falar de trabalho escravo!, promover ou adotar medidas para tornar o mercado de trabalho mais “flexível”, diminuíndo o peso das empresas públicas (que pelo menos garantem que não haverá exploração de seus trabalhadores), etc. representa um grande risco para a multiplicação de situações de escravidão ou, pelo menos, de condições degradantes de trabalho.

Mesmo assim, o governo brasileiro, implementando a sua agenda ultra-liberal, está se movendo de forma constante para a insegurança no trabalho, o que no Brasil significa algo mais do que ter carteira assinada ou não ter.

Conheça mais de Pedro Casaldáliga.

Receba o nosso boletim mensal!
Enviaremos apenas informações do Bispo Casaldáliga, de sua obra e do trabalho nas suas causas

Aquesta és la ciutat conquerida amb una aixada

Aquesta és la ciutat conquerida amb una aixada

Aquesta és la ciutat conquerida amb una aixada

El Pere va somriure, alegre, però també feia silencis

El Bisbe Pere sempre va sentir intensament la petita ciutat de Serra Nova.

El conflicte de més de 40 anys amb la “Fazenda” Bordom sempre l’ha tingut present. Sempre a la memòria. Fins i tot ara, que ja no pot visitar la comunitat, el seu pensament sempre és amb les famílies de la Bordom.

Després d’haver-lo intentat i del clima de violència que els propietaris de la Bordom van imposar a la gent de l’Araguaia, la seva expropiació total al 2009 va ser una immensa alegria pel Pere.

Vam celebrar el moment a casa seva, amb un dinar senzill però molt emocionant, en memòria de tant patiment i de tanta esperança. El Pere va somriure, alegre, però també feia silencis; com sentint profundament el dolor que havien passat aquelles persones.

Terra per a pocs, amb els recursos de tots

El cop militar del 1964, va suposar, entre d’altres coses, l’inici d’un ambiciós pla militar que pretenia l’ocupació de les terres de l’Amazònia. Sota el lema “ocupar para no entregar”, “a través d’incentius fiscals i de crèdits tous, es va afavorir la instal·lació de grans latifundis. Els propietaris són, en la majoria dels casos, emprenedors del Centre-Sud.”(1). La immensitat de l’Amazònia començava a repartir-se entre els amics de l’exèrcit.

Per tal de garantir i proporcionar la infraestructura bàsica que necessitaven aquests grans propietaris, el poder públic va crear organismes específics per donar suport a aquestes activitats: el Banc de l’Amazònia, la Superintendència de Desenvolupament del Centre Oest (SUDECO) i la Superintendència de Desenvolupament de l’Amazones (SUDAM) (2).

L’eix d’aquesta nova política d’ocupació de l’Amazones es va convertir, doncs, en la concessió d’incentius fiscals generosos i en un crèdit barat per a les empreses interessades en invertir a l’Amazones.

El resultat d’aquesta política va ser l’especulació intensa de les terres, desencadenada amb força durant els anys seixanta, i el foment del desenvolupament agrícola i ramader a gran escala, sense cap tipus de cura mediambiental, que va deixar un rastre de degradació ambiental molt significatiu.

Al mateix temps, l’absència de drets laborals, seguretat social, etc. va condemnar a molts dels treballadors d’aquestes granges a viure en la il·legalitat i la precarietat absoluta: a Mato Grosso encara avui, tenir un contracte formal i un salari mínim és luxe!

L’empresa Bordon va amenaçar de matar-me a mi i al Moura i va incendiar la ciutat. L’assassí s’havia d’esperar a la selva, contractat pel capatàs de la plantació, Benedito Boca-Quente. La “boca calenta” era la del revòlver. Va posar un preu a la meva vida: mil cruzeiros, un revòlver 38 i un bitllet de sortida a voluntat.

Pere Casaldàliga

Intent d’assassinat del bisbe Pere Casaldàliga

El 1972, la granja Bordom va envoltar la ciutat de Serra Nova i va començar a expulsar ocupants i a cremar els seus barracons, amb homes armats. El Pere va anar a Serra Nova a donar suport als agricultors. Mentre estava allà, va decidir anar a la seu de la granja per parlar amb el gerent.

Benedito Boca Quente, treballador agrícola i amb la reputació d’un home valent, sabent que el bisbe aniria a la seu, va contractar un pistoler per matar al Pere. Li va donar un revòlver i diners per fugir. El pistoler s’havia amagat a la selva i observava els passos del Pere Casaldàliga. Hi va passar per davant, però el pistoler no va disparar. L’administrador de la “fazenda” va empal.lidir quan va veure al Pere arribar tranquil.lament.

El pistoler, abans de fugir, va dir a l’equip de pastor el que li havia passat: mentre s’amagava, va començar a recordar que, de petit, la seva mare li va dir que qualsevol que matés un sacerdot aniria a l’infern. Ell, sabent que anava a matar un bisbe, tenia por i va renunciar a l’encàrrec.

L’esperança supera la por

“Serra Nova està situada a les vessants de la Serra do Roncador, a uns 150 km de São Félix. (…) De desembre a abril només arriben a Serra Nova de téco-téco o a cavall. La seva població actual és de 180-200 famílies, que sumen aproximadament 1.400 persones. Igual que a tota la regió, no hi ha llum elèctrica ni aigua corrent. El major problema de Serra Nova avui és la manca de terres de cultiu disponibles per a tota la població “. 1973.

La Companyia Bordom va reclamar efectivament les terres on vivien les famílies de Serra Nova i va començar el conflicte. Per als habitants locals, la qüestió era molt simple: perdre la terra era perdre la seva vida.

Com explica Liebe Lima, de l’Articulació Araguaia Xingu en què participa ANSA, “al maig de 1973 era el moment de preparar el terreny per esperar que les pluges arribessin al setembre i tirar les llavors a terra. Hi havia una necessitat de combatre la fam i la comunitat va prendre la decisió d’afrontar les tanques de la granja de BORDOM amb el risc de ser arrestada i expulsada perquè la llei no era amb elles.

La correlació de forces era molt desigual, però la determinació de quedar se a la terra era més gran que la por a enfrontar-se.

La lluita, tanmateix, va tenir els seus fruits i el 2009 “la Fiscalia Federala Especialitzada (PFE) amb INCRA va certificar la improductivitat de la granja Bordolândia a Mato Grosso. La propietat, de més de 50 mil hectàrees, es troba als municipis de Bom Jesus do Araguaia i Serra Nova Dourada, al nord-est de l’estat. Així doncs, no hi ha obstacles legals per l’expropiació de la propietat, que serà ocupada per unes 700 famílies de treballadors rurals “.

Vols conèixer el Pere Casaldàliga i les seves causes

Subscriu-te al nostre butlletí mensual.
T’enviarem només informació del Pere Casaldàliga i de la feina que fem al Brasil.

Casaldàliga denuncia la situació a l’Amazònia

Casaldàliga denuncia la situació a l’Amazònia

Casaldàliga denuncia la situació a l’Amazònia

El mateix dia de la seva ordenació com a bisbe, Pere Casaldàliga va publicar un ampli document on denunciava la situació d’esclavitud en que vivien la majoria dels camperols de l’Amazònia. El document també qüestionava l’església i posava nom als opressors… aviat va la repressió va caure sobre ell i el seu equip. Poc després però, aquell document canviava la posició sobre l’Amazònia.

31 d’octubre de 2019

L’obra de Pere Casaldàliga

El dia de la seva consagració com a bisbe, al 1971, Pere Casaldàliga va publicar la primera denúncia global sobre la situació a l’Amazònia.

La Carta Pastoral “Una Església a l’Amazones en conflicte amb el latifundi i la marginació social” és un document històric que marca un moment únic en la defensa dels pobles indígenes, el medi ambient, de la situació de les dones i de la lluita per la terra.

Era la primera vegada que un bisbe es posicionava tan clara i obertament sobre el que passava a l’Amazònia.

Com deia Berta Camprubí al seu article Pedro Casaldáliga, 90: Un dia a la casa del bisbe dels pobres , publicat a El Periódico de Catalunya:

En aquells anys, les terres de Mato Grosso estaven dominades per la superposició de títols de propietat, heretats principalment de la Llei del sòl de 1850, que distribuïa il·legalment territoris ancestrals indígenes, creant grans explotacions, algunes de fins a 7.000 quilòmetres quadrats.

Eren terres de pistolers, d’abandonament legal i institucional.

Allà, la violència era el mètode mitjançant el qual es resolien tots els conflictes.

Casaldáliga va enterrar a molts pagesos sense terra i indígenes en aquells temps.

Berta Camprubí

El Periódico de Catalunya

De què parlava concretament el document

Al llarg de les 30 pàgines de la Carta Pastoral, el bisbe Pere analitza amb rigor la situació d’esclavitud i violència en què vivien els pobles i les comunitats de l’Amazones; denunciava els problemes ambientals que començaven a percebre’s com a tals en aquella regió; i, sobretot, posava nom al genocidi que els grans terratinents estaven duent a terme sobre els pobles indígenes, amb la complicitat del govern militar brasiler.

El document detallava els casos d’explotació més significatius de l’època, apuntant directamente els noms dels responsables –alguns grans propietaris de terres- i informant de la situació dels sense-terra, dels indis i dels treballadors braçals.

Els primers pioners de la regió són els anomenats “posseiros”. Viuen aquí des de fa 5, 10, 15, 20 i alguns fins a 40 anys. Conreant el sòl mitjançant els mètodes més primitius, plantant arròs, blat de moro, iuca. Agricultura de pura subsistència. Criant bestiar. No hi ha assistència sanitària ni higiènica, no hi ha protecció legal, ni hi ha mitjans tècnics disponibles. S’ajunten en poblats petits, anomenats “Patrimônios” (que l’estat els venia com a terres verges – Santa Terezinha, Porto Alegre/Cedrolândia, Pontinópolis) o escampats pel camp a una distància de 12 a 20 km els uns dels altres.

Pere Casaldàliga, 1971

Com diria a la seva propia carta, citant al professor Helio de Souza Reis: “Independentment de tot, [els camperols] intenten guanyar pa cada dia, perquè només hi ha dos drets: néixer i la morir”.

Quan gairebé ningú parlava de la causa indígena; quan la preocupació pel medi ambient no estava a la taula de cap discussió; i quan l’extrema pobresa dels treballadors rurals, sovint esclavitzats, era un tema allunyat de qualsevol focus de la premsa o de l’Església, aquesta Carta Pastoral de Casaldàliga indigna el país i destapa les vergonyes del Brasil. Per primera vegada, s’internacionalitza la crueltat de la situació econòmica, social i ambiental de l’Amazones.

Com va ser l’impacte del document

El document va haver de ser imprès fora de la regió de l’Araguaia per la fidel col·laboradora de Casaldàliga, la germana Irene Franceschini. Amb aquestes paraules ens ho explicava la Martixu Ayuso al seu article Crònica des de São Félix, del 2008:

Aquella dona que, en plena dictadura, va dur la primera carta pastoral del Pere Casaldàliga com a bisbe dins d’una caixa embolicada en un mocador en un avió militar! Quan se li va preguntar què hi duia, va respondre “medicaments, alguna roba, coses poc importants…si voleu obrir-la…”.

Martixu Ayuso

Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga

La carta del bisbe Pere es va fer ressò a la majoria de diaris i publicacions del Brasil i va provocar una revolució en plena repressió militar.

En aquella època, els interessos econòmics i els amics del règim s’estaven repartint el centre-oest del país a costa dels pobles indígenes i del medi ambient, i un bisbe com Casaldáliga molestava.

Després de diversos mesos de rumors i calúmnies, amenaces d’arrest, de mort, de “visites” de la policia i l’exèrcit federal, (…) la primera setmana de setembre, el senyor Ariosto da Riva, pare i mentor dels terratinents, acompanyat d’un sacerdot religiós, es va presentar al Senyor Nunci a Rio [de Janeiro] per intentar evitar la meva consagració [com a bisbe]…

Pere Casaldàliga, 1971

Uma Igreja da Amazônia em conflito com o latifúndio e a marginalização social

I és que, com afirma el sociòleg José de Souza Martins (1995), “el document és un dels més importants de la història social del Brasil” i això no ho podien tolerat els militars.

En la seva carta pastoral de 1971, Casaldáliga proposa una nova manera de veure aquesta [sobreexplotació i manca de drets dels treballadors rurals], fa una denúncia llarga i dura i inicia una treball pastoral consistent a la Prelatura que comença primer desnaturalitzant aquesta violència i després construint una xarxa de solidaritat entre els treballadors migrants i l’església local.

Lucilene Aparecida Castravechi

XXVII Simpòsi Nacional d'Història. Natal. 2013

«Després de la publicació d’aquesta carta-document, que es va fer ressò de l’Església, interna i externament, altres documents del mateix caràcter van començar a aparèixer en diferents regions brasileres. Dels bisbes del noroest va arribar el text “He sentit els crits del meu poble”, al 1973.

Al mateix any, els bisbes i missioners de l’Amazones van publicar el document urgent “Y-Juca-Pirama. L’indígena: aquell que ha de morir”.

Des de l’oest del país, els seus bisbes van publicar el text “Marginació d’un poble, el clam de les esglésies”, el 1974.

Al 1980, en un document de caràcter més institucional que els anteriors, va ser publicat per la CNBB [la Conferència Episcopal Brasilera]:“L’esglèsia i els problemes de terra”. En ell, s’analitzen i denuncien els resultats del desenvolupament capitalista al camp brasiler», ens explica Marco António Mitidero, a “A geografia dos documentos eclesiais: o envolvimento da Igreja Católica com a questão agrária brasileira”, de la Universitat Federal de Sergipe, del 2010.

Aquest és el text del document original escrit

Els deixem la carta-document en portuguès, tal com va ser escrita, al lloc web amic de Koinonia: “Uma Igreja da Amazônia em conflito com o latifundio e a marginalização social”.

Licença Creative Commons

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Conegueu Pere Casaldàliga
i les seves causes

Aquesta és la ciutat conquerida amb una aixada

Perdre la terra, la por de 2.000 famílies

Perdre la terra, la por de 2.000 famílies

A la dècada dels 70, la regió de l’Araguaia era l’escenari de la “colonització” de l’Amazònia. Una política iniciada per la Dictadura Militar del Brasil amb l’objectiu d’ocupar l’Amazònia per tal que no fos envaïda per l’amenaça “comunista”.

La propaganda de l’Estat i els enormes incentius fiscals concedits van donar els seus fruits: grans empreses i terratinents amics dels dictadors van adquirir àrees immenses de selva, sense ni tan sols tenir en compte si hi havia pobles indígenes vivint-hi. No els calia. Centenars de treballadors d’arreu van ser seduïts per traslladar-se al “tresor verd” amb la promesa de terra, d’aliments a dojo i d’una vida millor.

La realitat però, va ser molt diferent de l’esperada: mai es van fer les inversions necessàries per connectar l’Amazònia amb la resta del País, convertint-se en una zona aïllada, distant i pobre. La gent va ser abandonada a la seva sort, i la llei del “38” es va imposar.

Si voleu entendre com va ser aquest procés històric d’ocupació de l’Amazònia, podeu llegir aquest article-resum de la BBC Brasil.

“Cal minimitzar l’acció dels religiosos per evitar la subversió”

Al 1973, el diari O Estado de São Paulo, de gran tirada al Brasil, explicava així com era la situació:

“Mentres els soldats recorrien els poblets d’extrema pobresa, com São Félix do Araguaia, Santa Terezinha, Serra Nova o Pontinópolis, situats enmig de grans latifundis, extreient centenars de dents i ajudant als malalts afectats per la malària, tuberculosi, desnutrició i leishmaniòsi, es podia percebre, en el contacte amb la gent, que molt més que a les malalties, el que tenien era por a perdre la terra.

El panorama urbà es resumeix en petites casas de ciment que fan d’esglèsia o de l’Assemblea de Déu, entre una successió de cabanes de fang sec. En aquest context, degut a l’omissió del poder públic, el capellà té, necessàriament, molts més encàrrecs amb el cos que amb l’esperit. (…)

El també president de la Companhia de Desenvolupament del Mato Grosso i de la Federació d’Agricultura de l’Estat, dies abans, havia anunciat la necessitat de “minimitzar l’acció dels religiosos a la regió, com única mesura, al seu entendre, capaç d’evitar la “subversió”. Però, tot i l’opinió de Muller, el que es va poder constatar va ser un treball absolutament cristià per part dels capellans que assisteixen a les comunitats petites i aïllades” (…) O Estado de São Paulo, 28 d’octubre de 1973.

La detenció de l’equip de Casaldàliga

Aquell mateix any, la policia militar ocupa per primera vegada la prelatura i duu a terme la detenció de l’equip pastoral del bisbe Casaldàliga i la tortura d’Antonio Carlos Moura,col.laborador de la Prelatura. Tres anys després, el conflicte de Casaldàliga amb els terratinents s’accentuava i arribaria a l’assassinat, en mans d’un policia militar, del Pare João Bosco Penido Burnier, en confondre’l amb en Pere.

No seria fins 33 anys després, que el Govern Brasiler va reconèixer l’assassinat del Pare João Bosco com a crim polític.

Vols conèixer el Pere Casaldàliga i les seves causes

Subscriu-te al nostre butlletí mensual.
T’enviarem només informació del Pere Casaldàliga i de la feina que fem al Brasil.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies